Eix Cronologic

Main

Independència Filipines

12/6/1946

La declaració filipina d'Independència va esdevenir el 12 de juny de 1898 quan les forces revolucionàries filipines, sota el comandament del General Emilio Aguinaldo, van proclamar la sobirania i la independència de les Illes Filipines del domini colonial espanyol, després que aquest fos derrotat a la Batalla de la Badia de Manila durant la Guerra Hispano-estatunidenca.

La seva independència no fou reconeguda pels Estats Units fins al 4 de juliol de 1946.

Pla Marshall i de la guerra freda

1947 - 1952

El Pla Marshall, nom popular de l'European Recovery Program (ERP) era un pla dels Estats Units per a la reconstrucció dels països europeus després de la Segona Guerra Mundial. La iniciativa va rebre el nom del Secretari d'estat americà George Marshall i fou dissenyat principalment pel Departament d'Estat, en especial per William L. Clayton i George F. Kennan.

El pla de reconstrucció es va desenvolupar en una cimera el juliol de 1947. La Unió Soviètica i els estats de l'Europa de l'Est també hi van ser convidats, però Ióssif Stalin va veure el pla com una amenaça i no va permetre la participació de cap dels països de la seva òrbita. El pla va tenir una vigència de quatre anys fiscals a partir de l'estiu de 1947. Durant aquest període, els estats europeus que van ingressar a l'OCDE van rebre un total de 13 mil milions de dòlars de l'època.

Un cop es va completar el pla, l'economia de tots els països participants, excepte la República Federal d'Alemanya, havia superat els nivells d'abans de la guerra. En les dues dècades següents, Europa occidental va assolir un creixement i una prosperitat sense precedents. El Pla Marshall també és vist com un dels elements que impulsà la unificació europea, ja que eliminà els aranzels i creà institucions per a coordinar l'economia a nivell europeu. Una conseqüència directa va ser la introducció sistemàtica de tècniques de gestió d'inspiració americana. En els darrers anys, molts historiadors han qüestionat tant les motivacions subjacents com l'eficàcia del Pla. En qualsevol cas, en general se'l valora positivament i com a molt reeixit.

Independència de lÍndia i del Pakistan

1947

El conflicte entre l'Índia i el Pakistan és un conflicte que té el seu origen en la independència d'aquests països el 1947 del Raj Britànic encara que els seus antecedents històrics daten d'al voltant de l'any 1000 pel que ha arribat a ser nomenat el conflicte dels mil anys. El conflicte entre els dos països ha desencadenat dues guerres i el 1998 va estar prop de deslligar una confrontació nuclear.

La disputa està centrada en l'estat de Caixmir, que actualment pertany a l'Índia però que els pakistanesos reclamen com a propi, argumentant que la població és musulmana majoritàriament.

Aquests dos països es troben entre els 10 més poblats del món, i entre tots dos sumen més de 1300 milions d'habitants amb una superfície conjunta d'aproximadament 4 milions de quilòmetres quadrats.

Bloqueig de Berlín

1948

El bloqueig de Berlín (en alemany, Berlin-Blockade) és el bloqueig que la Unió Soviètica va imposar a Berlín Oest entre el 24 de juny de 1948 i el 12 de maig de 1949. El bloqueig fou la reacció soviètica a la reforma monetària de les zones d'ocupació occidentals (Berlín Oest inclòs) i va provocar que la ciutat s'hagués d'abastir per aire mitjançant el pont aeri de Berlín.

Constitució de l'OTAN

1949

L'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord, OTAN (en anglès, NATO: North Atlantic Treaty Organisation, i en francés, OTAN: Organisation du Traité de l'Atlantique Nord), a vegades coneguda també com a l'Aliança Atlàntica, és una organització internacional establerta en 1949 amb l'objectiu de col·laborar en la defensa en els camps polític, econòmic i militar. Va néixer arran d'un acord denominat Tractat de l'Atlàntic Nord que va ser signat a Washington DC el 4 d'abril de 1949. Els països signants van ser els del Tractat de Brussel·les (Bèlgica, França, Luxemburg, Països Baixos i el Regne Unit), Estats Units i Canadà, així com altres cinc països de Europa Occidental convidats a participar (Dinamarca, Itàlia, Islàndia, Noruega i Portugal). Fou dissenyat per a ser una garantia de seguretat dels estats d'Europa Occidental davant la Unió Soviètica i els seus aliats. El Pacte de Varsòvia es va crear més tard, en 1955, per a contrarestar a l'OTAN després de l'admissió i el possible rearmament de la República Federal d'Alemanya. Com li era propi a la conjuntura de la guerra freda, les forces de l'OTAN van actuar només com força dissuasòria. Després de la desintegració de la Unió Soviètica, l'OTAN ha reformulat els seus objectius i activitats, centrant-se en la seguretat de tot l'hemisferi nord. En aquest marc, es va desenvolupar l'única operació d'atac a un país de l'OTAN en tota la seva història: l'atac contra Iugoslàvia del 1999. L'atac estava destinat a aturar la neteja ètnica a Kosovo per part de Sèrbia. L'ús per part de forces de l'OTAN d'armament radiactiu de baixa intensitat (els projectils d'urani empobrit) fou polèmic. Des de llavors, l'OTAN ha participat en les invasions de l'Afganistan i l'Iraq.

Constitució de l'OTAN

1949

L'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord, OTAN (en anglès, NATO: North Atlantic Treaty Organisation, i en francés, OTAN: Organisation du Traité de l'Atlantique Nord), a vegades coneguda també com a l'Aliança Atlàntica, és una organització internacional establerta en 1949 amb l'objectiu de col·laborar en la defensa en els camps polític, econòmic i militar. Va néixer arran d'un acord denominat Tractat de l'Atlàntic Nord que va ser signat a Washington DC el 4 d'abril de 1949. Els països signants van ser els del Tractat de Brussel·les (Bèlgica, França, Luxemburg, Països Baixos i el Regne Unit), Estats Units i Canadà, així com altres cinc països de Europa Occidental convidats a participar (Dinamarca, Itàlia, Islàndia, Noruega i Portugal).[1] Fou dissenyat per a ser una garantia de seguretat dels estats d'Europa Occidental davant la Unió Soviètica i els seus aliats. El Pacte de Varsòvia es va crear més tard, en 1955, per a contrarestar a l'OTAN després de l'admissió i el possible rearmament de la República Federal d'Alemanya. Com li era propi a la conjuntura de la guerra freda, les forces de l'OTAN van actuar només com força dissuasòria. Després de la desintegració de la Unió Soviètica, l'OTAN ha reformulat els seus objectius i activitats, centrant-se en la seguretat de tot l'hemisferi nord. En aquest marc, es va desenvolupar l'única operació d'atac a un país de l'OTAN en tota la seva història: l'atac contra Iugoslàvia del 1999. L'atac estava destinat a aturar la neteja ètnica a Kosovo per part de Sèrbia. L'ús per part de forces de l'OTAN d'armament radiactiu de baixa intensitat (els projectils d'urani empobrit) fou polèmic. Des de llavors, l'OTAN ha participat en les invasions de l'Afganistan i l'Iraq.

Guerra de Corea

1950 - 1953

El règim franquista va evitar la implicació directa a la Segona Guerra Mundial però, acabada aquesta, en els primers moments, el règim van viure en un aïllament diplomàtic total. Aquest aïllament es va concretar en el rebuig de l'ONU a l'ingrés d'Espanya per decisió de l'Assemblea General, l'octubre de 1946, i va ser reforçat pel tancament de fronteres aplicat per França, on comunistes i socialistes havien obtingut la meitat dels escons de l'Assemblea Nacional Francesa el 1945. Només Portugal i nou països llatinoamericans encapçalats per l'Argentina de Perón es van oposar al blocatge.

Tanmateix, a mesura que creixia a Europa la tensió entre els països occidentals i la Unió Soviètica, predient el que seria la guerra freda, Franco va poder constatar que l'aïllament tenia els dies comptats, ja que l'insistent anticomunisme del règim i la posició geoestratègica d'Espanya acabarien resultant útils en el nou context europeu. A partir de 1948 l'actitud nord-americana cap al franquisme es va fer més i més complaent i el mateix va passar amb la resta de països occidentals. Fins que el 4 de novembre de 1950, i per la resolució 386 (V) de l'Assemblea General, l'ONU va derogar l'acord de 1946 i va acceptar el règim de Franco en els organismes internacionals; cinc anys més tard va accedir a l'Organització.

Inici de la lluita armada a Algèria

1954

En un sentit molt ampli, moviment d'alliberament nacional és una manera de referir-se genèricament a qualsevol moviment independentista. En termes precisos, però, un moviment d'alliberament nacional és un moviment independentista orgànicament estructurat i compost per un seguit d'organitzacions sectorials (partit o partits, organitzacions sindicals, grups juvenils, grups de dones, assemblees d'intel·lectuals, etc.) i que sorgeix en pobles o nacions no reconeguts pel poder oficial, però que en alguns casos havien disposat d'institucions polítiques pròpies en el passat. Més específicament, però, es tendeix a reservar el terme per a moviments independentistes, orgànicament estructurats, de signe predominantment esquerrà, sovint amb dominància marxista, i disposats a l'ús de la lluita armada per tal d'atènyer llurs objectius.

Constitució del Pacte de varsòvia

1955

El Pacte de Varsòvia, oficialment anomenat Tractat d'Amistat, Col·laboració i Assistència Mútua, fou un acord de cooperació militar entre els països comunistes per tal de garantir la seva defensa davant un possible atac occidental, en el marc de la Guerra Freda. Fou constituït el 14 d'abril de 1955 a Varsòvia i es va desintegrar oficialment en l'any 1991.

Ingrés d'Espanya a l'ONU

1955

El règim franquista va evitar la implicació directa a la Segona Guerra Mundial però, acabada aquesta, en els primers moments, el règim van viure en un aïllament diplomàtic total. Aquest aïllament es va concretar en el rebuig de l'ONU a l'ingrés d'Espanya per decisió de l'Assemblea General, l'octubre de 1946, i va ser reforçat pel tancament de fronteres aplicat per França, on comunistes i socialistes havien obtingut la meitat dels escons de l'Assemblea Nacional Francesa el 1945. Només Portugal i nou països llatinoamericans encapçalats per l'Argentina de Perón es van oposar al blocatge.

Tanmateix, a mesura que creixia a Europa la tensió entre els països occidentals i la Unió Soviètica, predient el que seria la guerra freda, Franco va poder constatar que l'aïllament tenia els dies comptats, ja que l'insistent anticomunisme del règim i la posició geoestratègica d'Espanya acabarien resultant útils en el nou context europeu. A partir de 1948 l'actitud nord-americana cap al franquisme es va fer més i més complaent i el mateix va passar amb la resta de països occidentals. Fins que el 4 de novembre de 1950, i per la resolució 386 (V) de l'Assemblea General, l'ONU va derogar l'acord de 1946 i va acceptar el règim de Franco en els organismes internacionals; cinc anys més tard va accedir a l'Organització.

Revolta antisoviètica a Hongria

1956

La Revolución húngara de 19564 (en húngaro: 1956-os forradalom or felkelés) fue un movimiento revolucionario espontáneo de alcance nacional contra el gobierno de la República Popular de Hungría y sus políticas impuestas desde la Unión Soviética, que duró desde el 23 de octubre hasta el 10 de noviembre de 1956.

Desde el discurso secreto de crítica a los excesos de Stalin realizado por su sucesor al frente de la URSS Nikita Kruschev en el XX Congreso del PCUS, el pueblo húngaro había solicitado continuamente la libertad necesaria para elegir su propio sistema político, alejado del comunismo. Así, surgieron por toda Hungría movimientos que demandaban que se pusiera coto a las actividades de la policía secreta.

Independència Marroc i Tunísia

1956

Marroc va aconseguir la seva independència política de França i d'Espanya el dia 2 de març de 1956; i el dia 7 d'abril del mateix any França va abandonar oficialment el seu protectorat al Marroc. Amb acords amb Espanya en 1956 i 1958, el Marroc va recuperar territoris abans controlats per aquest país. Marroc és membre de l'ONU des del 12 de novembre de 1956. La ciutat internacional de Tànger va ser reintegrada a través del Protocol de Tànger el 29 d'octubre de 1956. El 1957 va emprendre la Guerra d'Ifni per conquerir altres territoris colonials espanyols cedits per l'tractat de Wad-Ras de 1860, pel sultà Mohammed IV. El 1958 Marroc recupera d'Espanya la província de Cap Juby. Hassan II es va proclamar rei del Marroc el dia 3 de març de 1961. Marroc es va constituir com una monarquia constitucional i de dret diví al mateix temps. La monarquia és el referent nacional.

Independència Malàisia

1957

L'1 d'abril de 1946 es va formar la Unió Malaia, amb els antics Estats Malais Federats (Negeri Sembilan, Pahang, Selangor i Perak), els estats de Kedah, Kelantan, Perlis i Trengganu que del 20 d'agost de 1943 al 8 de setembre de 1945 havien estat incorporats a Siam, l'estat de Johore (és a dir els Estats Malais no Federats), i les possessions britàniques: Penang (amb Wellesley) i Malaca (singapur en va quedar exclosa i va formar una colònia separada i el 1959 es va constituir en estat autònom). La Unió Malaia fou anomenada Federació Malaia des del 1 de febrer de 1948, i va accedir a la independència el 31 d'agost de 1957 dins de la Commonwealth.

La Constitució establia una autoritat central forta amb un primer ministre i un cap d'estat (Yang-di-Pertuan Agong) o monarca constitucional elegit cada cinc anys (o abans si moria en el càrrec) entre els nou sultans hereditaris. El senat era en part de nomenament i la Cambra de Representants escollida pel poble a les urnes. Els sultans quedaven al front dels seus estats i als que no tenien sultà les seves funcions les ocupaven uns governadors designats pel govern (a Malaca i Penang); cada estat tenia assemblea legislativa i disposaven d'un consell executiu responsable davant aquesta. Encara que es van dictar algunes mesures en favor d'indis i xinesos, el malai i la religió musulmana van quedar constitucionalment protegits. Es va formar una coalició entre la UMNO (United Malai National Organization, Organizatció Nacional Unida Malaia) la MCA (Malay Chinese Association, Associació Xinesa de Malaia) i el MIC (Malay Indian Congress, Congrés Indi de Malaia) que a les eleccions de 1959 va obtenir la majoria. L'1 d'agost de 1960 es va aixecar l'estat d'urgència formalment però l'alteració de la Internal Security Act va permetre continuar amb les detencions sense procés.

El 1961 el primer ministre Tunku Abdul Rahman va proposar la formació de "Malàisia" amb Singapur, Brunei, Borneo del Nord i Sarawak. Els britànics, després de rebre seguretats sobre la seva base a Sarawak hi van estar d'acord i el primer ministre de Singapur Lee Kuan Yew que no creia en un Singapur independent en solitari, també ho va acceptar. Això però va aixecar protestes a Sarawak del Partit del Poble Unit, i a Brunei hi va haver una revolta dirigida per Azahari el desembre de 1962 que els britànics van dominar i que tenia suport indonesi. Una comissió anomenada Cobbold va dictaminar que la majoria de les poblacions de Borneo del Nord i Sarawak eren favorables a la unió amb la Federació Malaia, però en canvi el sultà de Brunei la va rebutjar. El 16 de setembre de 1963 l'estat autònom de Singapur va accedir a la independència i junt amb les antigues colònies britàniques de Borneo del Nord (rebatejada Sabah) i Sarawak es van unir a la federació i van formar Malàisia (Malaysia). Indonèsia s'hi va oposar i hi van haver enfrontaments fronterers fins al maig de 1966. D'altra banda Filipines reclamava Sabah. El govern federal va intervenir a Sabah i Sarawak per assegurar governs fidels. A Kelantan dominava el PMIP (Pan Malayan Islamic Party, Partit Islàmic Pan Malai) oposat al govern.

Tractat de Roma: origen de la comunitat econòmica europea

1957

La Comunitat Econòmica Europea (CEE) és una organització internacional creada pel tractat de Roma del 1957 (en vigor des del 1958) amb la finalitat de crear unes tarifes i mercats comuns, elaborar una política conjunta per a l'agricultura, per al moviment de mà d'obra i els transports i fundar institucions comunes per al desenvolupament econòmic. Els estats signataris foren Bèlgica, França, Països Baixos, la República Federal d'Alemanya, Itàlia i Luxemburg.

Aquesta organització està prevista que sigui absorbida per la Unió Europea (UE) l'any 2009 en virtut del Tractat de Lisboa de 2007.

Guerra d'Ifni

1957

La Guerra d'Ifni fou una guerra colonial silenciada que enfrontà Marroc de Muhàmmad V i Hassan II i l'Espanya franquista. Ifni era un territori a la costa oest d'Àfrica, situat més o menys en el paral·lel de les Illes Canàries, territori que Espanya havia ocupat el 1934 reivindicant un tractat amb el sultà del Marroc del segle XIX. Com que era una colònia on hi imperava un règim militar s'hi va crear una guarnició típicament colonial dotada d'efectius indígenes i, als anys 50, també d'europeus, principalment personal de quintes, el Regiment de Tiradors d'Ifni. En l'època de la guerra Ifni era una província més que depenia de la Dirección General de Plazas y Província Españolas i després de la Dirección General de Marruecos y Colónias del Ministeri d'Interior (liderat per l'almirall Carrero Blanco). De fet, però, era un protectorat com el Sàhara Occidental o la Guinea Equatorial,el qual es pretengué explotar com a colonia en el moment en què l'Àfrica s'estava descolonitzant. [1]

El Marroc, sens prèvia declaració de guerra, el novembre del 1957 va patrocinar una invasió a Ifni i el Sàhara de bandes armades que van tractar de reduir la guarnició espanyola, però que no ho van aconseguir. La campanya, incloent dos llançaments de paracaigudistes,[2] durà oficialment fins al juliol del 1958, però ara encoberta i en estat d’emergència, fins al 1969. Aquell any el govern espanyol regalà el territori al Marroc.

Segons Gabriel Cardona el tràgic balanç de la campanya fou d'unes cinc-centes baixes al bàndol espanyol dels quals poc més de dos-cents morts, i unes cinc-centes baixes del bàndol marroquí.[1] L'avituallament i l'armament utilitzat per les tropes espanyoles eren clarament obsolets, alguns fusells de la guerra civil espanyola, metralladores que s'espatllaven el primer dia; i el règim franquista no volgué destinar despeses suficients com per establir una guerra moderna.

Arribada de Fidel Castro al poder de Cuba

1959

Fidel Alejandro Castro Ruz (Birán, Mayarí, actual Província d'Holguín, Cuba; 13 d'agost de 1926) és un polític cubà. Va ser mandatari del seu país, sota els càrrecs de primer ministre (1959-1976) i president de Cuba (1976-2008). Actualment exerceix com a primer secretari del Partit Comunista de Cuba i com a comandant en cap de les Forces Armades Revolucionàries (Exèrcit) de Cuba. És, a més a més, un dels condecorats per la Unió Soviètica amb l'Orde de Lenin i amb el Premi Lenin de la Pau entre els pobles (1961). És doctor en Dret civil i llicenciat en Dret diplomàtic.[1]

Castro es va iniciar en la vida pública com a polític opositor i va destacar especialment després de l'assalt a la caserna Moncada el 1953, pel qual va ser condemnat a presó. Després de ser indultat gràcies a la pressió de l'opinió pública,[2] es va exiliar a Mèxic, on va planejar la invasió guerrillera de 1956. Va arribar al poder després d'encapçalar la revolució cubana, que va triomfar l'1 de gener de 1959, derrocant el règim de Fulgencio Batista. Va ser nomenat primer ministre el 27 de febrer del mateix any pel President Manuel Urrutia. El 1961 va liderar l'adopció del marxisme pel govern revolucionari, establint el primer estat socialista d'Amèrica. Després de les reformes de 1976, va ser elegit president del Consell d'Estat i del Consell de Ministres. Des de la fundació del partit comunista el 1965, n'és el primer secretari.

El 19 de febrer del 2008, en una carta publicada al diari Granma, va anunciar que no es presentaria ni acceptaria el lloc de president i comandant en la reunió de l'Assemblea Nacional del Poder Popular del 24 de febrer del mateix any.[3] No obstant això, romangué com a primer secretari del partit comunista.

En l'àmbit internacional, inicialment conservava bones relacions amb els EUA; va entaular, després, estrets llaços amb la Unió Soviètica. Després d'una sèrie d'expropiacions a propietaris nord-americans, les desavinences amb els EUA van desembocar en l'embargament econòmic contra Cuba. De llavors ençà, la relació entre els dos països ha estat obertament antagònica, la qual cosa va quedar confirmada després de la fracassada invasió de Bahía de Cochinos el 1961.

A causa de la seva llarga gestió i de les característiques controvertides de les seves polítiques, s'ha generat un polèmic i intens debat entre opositors i partidaris sobre el seu govern: des de qualificar-lo com una dictadura fins a considerar-lo l'expressió de la voluntat del poble cubà.

Fi de l'autarquia a Espanya

1959

Tradicionalment s'ha considerat que el final de l'autarquia va ser el pla d'estabilització de 1959 , però l'autarquia no acaba d'una forma brusca amb aquest pla , el procés d'obertura de l'economia espanyola va ser un procés continu que va tenir els seus antecedents ja en la dècada de 1950 , especialment a partir de 1957 amb la formació d'un govern format pels anomenats tecnòcrates i en què el pla d'estabilització va suposar un gir a la política econòmica regnant durant els vint anys anteriors . No obstant això durant l'època de desenvolupament dels anys seixanta i també en la dècada dels setanta es van mantenir molts elements de caràcter proteccionista i intervencionista en l'economia espanyola , que no van acabar de desaparèixer fins a la integració d'Espanya a la Comunitat Europea el 1986 i l'ingrés a la Unió Monetària el 1998 .

Durant la dècada dels anys quaranta , els Estats Units i la Unió Soviètica que havien estat aliats en la segona guerra mundial , van allunyar ràpidament les seves posicions fins a un clar enfrontament . Una part fonamental de la Guerra Freda va ser l'extensió i consolidació de la influència soviètica a l'Est d'Europa i la contenció per part dels Estats Units i els seus aliats a la resta del continent . El 1953 , se signen amb els Estats Units, els Acords de Defensa Mútua i Ajuda Econòmica que comprenien l'obertura de bases militars nord-americanes a Espanya a canvi de rebre ajuda financera , la quantia fins a 1963 es fixa en 1.523.000 de dòlars , quantitativament bastant inferior a la rebuda en la resta d'Europa en l'anomenat Pla Marshall i alhora bastant supeditada a fortes contrapartides econòmiques i comerciales.16 Aquest acord va suposar d'una banda l'entrada de divises en un país molt necessitat de recursos externs i d'altra banda l'increment de la capacitat financera del procés industrialitzador que es va reflectir en la millora de les expectatives empresarials i en el notable creixement de la inversió durant la dècada dels cinquanta .

En aquesta dècada , va millorar la situació amb creixement de la producció , però es comencen a posar de manifest greus desequilibris en la balança de pagaments i en les relacions comercials i de les finances públiques que van acabar per estrangular el procés de millora econòmica viscut durant els anys cinquanta i que donarien peu al naixement del pla d'Estabilització a 1959.17

El fracàs del model autàrquic va portar a un gir en la política econòmica . Es van liberalitzar parcialment els preus , el comerç i el trànsit de béns. El 1952 va acabar el racionament d'aliments . Aquestes mesures van millorar l'economia però fins a 1954 no es va superar la renda per habitant de 1935 .

Mur de Berlín

1961 - 1989

El mur de Berlín (la propaganda de l'RDA el considerava un "mur de protecció antifeixista", en altres llocs també va ser anomenat "mur de la vergonya") era part de la frontera interalemanya i separà Berlín Oest de Berlín Est i de l'RDA del 13 d'agost de 1961 al 9 de novembre de 1989. És el símbol més conegut de la Guerra freda i de la divisió d'Alemanya. Almenys 86 persones van morir a mans de les forces de seguretat de l'RDA mentre intentaven fugir cap a l'Oest. Altres fonts parlen d'un mínim de 238 morts, incloent-hi els morts en accident.

Independència d'Algèria

1962

La guerra d'Algèria (1954-1962) va ser una guerra de descolonització.

Quan encara la Quarta República Francesa estava sotragada pel trauma de la guerra d'Indoxina va seguir, sense solució de continuïtat, un nou malson a Algèria: va ser la guerra de descolonització més despietada, que es perllongar durant vuit anys (1954-1962). Aquest país era la possessió més antiga de França, i s'hi havia dut a terme un procés real de colonització, no solament econòmic, sinó també humà: el 1956 vivien al país un milió de colons europeus (coneguts com a pied-noirs, i que eren sobretot francesos, espanyols i maltesos), sobre una població total de 8.700.000 algerians musulmans. A més, era la colònia més propera a França, estava situada a l'altra banda del Mediterrani, i compartia fins i tot una similitud geogràfica amb el sud de la metròpoli.

En segon lloc, les possessions africanes havien estat decisives per a assegurar la continuïtat de l'Estat francès durant la Segona Guerra Mundial. L'exèrcit metropolità havia estat derrotat pels alemanys el 1940, però les tropes colonials franceses havien sobreviscut intactes i es van posar al servei de De Gaulle i la França Lliure a partir de 1942. En certa manera, França havia acabat en el bàndol dels guanyadors gràcies al seu imperi, i en això, Algèria i el Marroc hi havien tingut un paper rellevant. Per tant, encara en els anys cinquanta, les colònies es veien com una mena de reserva política i de supervivència estatal. Les consideracions històriques, sentimentals i polítiques es van unir a les merament econòmiques quan el 1956 es van descobrir jaciments de petroli al Sàhara algerià.

Guerra dels 6 dies

1967

La Guerra dels Sis Dies s'inscriu dintre del conjunt de guerres lliurades entre Israel i els seus veïns àrabs, després de la creació de l'Estat d'Israel (1947) en la Palestina del mandat de Gran Bretanya. Aquesta guerra va tenir lloc entre el 5 i el 10 de juny de 1967, impulsada pel ministre de Defensa Israelià, el general Moshe Dayan, i el Cap d'Estat Major de l'Exèrcit Israeli, Isaac Rabin, contra Egipte, degut principalment a dos factors: el moviment de tropes egípcies en la península del Sinaí (el que anticipava una nova agressió contra Israel) i el bloqueig egipci dels estrets de Tiran, entrada natural al port israelià d'Eilat.

Primera Bomba atòmica de la xina

1967

596 és el nom clau de la primera prova d'arma nuclear de la República Popular de la Xina, detonada el 16 d'octubre de 1964 al lloc de proves de Lop Nor. Va ser un dispositiu de fissió d'implosió d'urani-235 i va tenir un rendiment de 22 kilotones. Amb la prova, la Xina es va convertir en la cinquena potència nuclear.

El projecte 596 va ser nomenat pel mes de juny de 1959 en què es va iniciar, immediatament després de Nikita Khrushchev va decidir deixar d'ajudar els xinesos amb el seu programa nuclear l'20 juny 1959

Assesinat de Martin Luther King

1968

Fou al Mason Temple de Memphis, on aquella nit pronuncià el cèlebre i celebradíssim discurs, "I've been to the mountaintop" (he arribat al cim de la muntanya). Potser un títol ideal que indica que hauria tingut temps de realitzar-se com a persona abans del seu brutal assassinat. Aquest, va ser el dia següent, d'un tret, quan estava a la balconada de Lorraine Motel de Memphis.

Per aquell dia (4 d'abril del 1968), tenia prevista una marxa a nivell local amb l'ajut de la Unió de Treballadors de la sanació de la negritud de Memphis. Seria James Earl Ray qui es declararia autor de l'homicidi, essent engarjolat amb una condemna de 99 anys. Es tractava d'un pres, blanc, que ja havia fugit de la presó. Tanmateix, es va acabar desdint de les seves declaracions i la dona de Martin Luther King, Coretta Scott King, també activista pels drets civils, ja vídua, amb la resta de la família, guanyaria un judici contra Loyd Jowers, que va al·legar haver rebut 100.000 dòlars per ordenar l'assassinat de King.

King va ser incinerat a Atlanta, el 9 d'abril. Així, ja el 1986, se li va retre homenatge a dedicant-li un dia nacional, "Dia Martin Luther King". Se celebra el tercer dilluns de gener de cada any, segons una decisió del Congrés. La data és fruit de l'aniversari de King, que es movia per aquelles dates (15 de gener). El 18 de gener de 1993, per primer cop, el dia Martin Luther King, fou establert per els cinquanta estats dels Estats Units.

Arribada a la LLuna de Apolo 11

1969

La missió lunar Apollo 11 va ser la primera a posar un home a la lluna. Era la cinquena missió tripulada del programa Apollo.

La nau Apollo 11 va ser enviada a l'espai pel coet Saturn V des de Cap Canaveral (Florida, EUA). Es va enlairar el 16 de juliol de 1969, va arribar a la Lluna el 20 de juliol (hora d'EUA) i va tornar a la Terra el 24 de juliol.

Quan l'Apollo 11 es va situar a l'òrbita lunar, Edwin E. "Buzz" Aldrin i Neil A. Armstrong es varen traslladar al mòdul lunar Eagle. Michael Collins es va quedar a la nau recolzant les maniobres del mòdul lunar. Quan Armstrong i Aldrin van acabar la seva feina a la superfície de la Lluna, van tornar a l'Eagle i van abandonar la Lluna en vol vertical, fins a acoblar-se a la nau on els estava esperant Collins. Aleshores van emprendre rumb a la Terra. La nau Apollo 11 va caure a les aigües de l'oceà Pacífic on va ser recuperada, prop de les illes Hawaii.

Inici de la crisi del petroli

1973

La crisi del petroli del 1973 va ésser una crisi econòmica de llarga durada, iniciada el 1973 a causa de l'alça sobtada dels preus internacionals del petroli, que va comportar una profunda transformació de les estructures econòmiques dels països desenvolupats.

Les seues manifestacions més importants van ser la devaluació del dòlar estatunidenc, la reducció de la demanda, la caiguda de la producció i l'increment de l'atur.

Els EUA abandonen el Vietnam

1973

Al reconstruir el escenario los historiadores se siguen haciendo la pregunta ¿el presidente Johnson arrastró a Vietnam a la guerra o se vio arrastrado por sus consejeros?47 El primer punto de vista es defendido por Schell (1988, p. 28), para quien Vietnam del Sur no quería la guerra, sino la re-unificación. Fueron los temores estadounidenses quienes le llevaron a continuar un enfrentamiento hasta la derrota total. La otra línea de pensamiento la soportan autores como el ex consejero presidencial John Kenneth Galbraith para quien Johnson no deseaba inmiscuirse tanto en Vietnam, pero el peso de sus consejeros para que interviniese fue demasiado grande.47

Para Largo Alonso (2002, p. 69) entre otros, Estados Unidos en general y su ejército en particular tuvieron buena parte de culpa. Pese al extraordinario esfuerzo realizado y a la sensación inicial de triunfo, Estados Unidos no comprendió del todo el tipo de guerra y el tipo de pueblo contra quien luchaba. Así aquel atacaba donde su enemigo podía encajar mejor los golpes, en las bajas humanas, y el segundo lo desgastaba un poco más cada vez. Una línea de pensamiento similar la defendió Robert McNamara quien, pese a ser uno los primeros y más fervientes defensores de la intervención estadounidense, comenzó a tener dudas en 1966 y a plantearse abiertamente la imposibilidad de ganar ya en 1967.

Independència de les colònies Portugueses

1974

Lluita pel poder a la Xina

1976

El Moviment Quatre de Maig va donar aire nou a l'aleshores estancada causa de la revolució republicana. L'octubre de 1919, Sun Yat Sen, comandant en cap del govern rival de Guangzhou gràcies al suport dels senyors de la guerra meridionals, va restablir el Kuomintang com a força d'oposició al govern de Pequín, el qual, malgrat la inestabilitat conseqüència dels freqüents cops d'estat duts a terme pels senyors de la guerra, encara era reconegut com a legítim, cosa que li permetia mantenir relacions amb les potències occidentals. En els seus esforços per consolidar el seu règim i estendre la seva autoritat al nord, Sun no va aconseguir rebre mai ajuda de les democràcies occidentals; per això, el 1921 va demanar ajuda a la Rússia soviètica. El govern bolxevic va decidir establir llaços d'amistat amb els revolucionaris xinesos en la lluita contra l'imperialisme occidental; ara bé, Moscou va seguir una política dual de donar suport tant a Sun com al recentment creat Partit Comunista Xinès (PCX), i així va començar a la Xina la lluita pel poder entre nacionalistes (el Kuomintang) i els comunistes.

El 1922, va trencar-se l'aliança del Kuomintang amb els senyors de la guerra de Guangzhou, per la qual cosa Sun va fugir a Xangai, on, el 1923 representants soviètics li prometeren ajuda per a la reunificació nacional de la Xina; així començaren a arribar a territori xinès assessors soviètics, el més important dels quals fou l'agent de la Komintern Mikhail Borodin. Per la seva banda, la Komintern va donar ordres al PCX de col·laborar amb el Kuomintang, seguint així les directrius polítiques del dirigent comunista holandès Henk Sneevliet, nomenat el 1923 representant de la Komintern a la Xina a causa de la seva experiència com a revolucionari a les Índies Holandeses on havia tingut un paper important en la fundació del Partit Comunista d'Indonèsia. En opinió de Sneevliet, el PCX era massa petit i massa feble com per poder actuar pel seu compte, anàlisi del tot encertada si es té en compte que el creixement del PCX va significar, en realitat, passar de tres-cents militants el 1921 a mil cinc-cents el 1925, mentre que, el 1922, el nombre de militants del Kuomintang era ja de cent cinquanta mil.

El 1923, els soviètics van enviar Chiang Kai-shek, un dels lloctinents de Sun Yat Sen des dels temps del Tongmenghui, a estudiar política i estratègia militar a Moscou; després del seu retorn a finals de 1923, Chiang va participar en la creació de l'Acadèmia Militar de Whampoa als afores de Guangzhou, seu del govern de coalició entre el PCX i el Kuomintang. El 1924, Chiang esdevingué el director de l'Acadèmia, i així va començar la seva ascensió política que el convertí en el successor de Sun al capdavant del Kuomintang i, després, en l'unificador de la Xina sota el govern nacionalista de dretes.

Guerra Iran-Iraq

1980 - 1988

La guerra Iran-Iraq va ser un conflicte armat que enfrontà l'Iran i Iraq entre el setembre de 1980 i l'agost de 1988. També se l'anomenava guerra del Golf Pèrsic abans que es produís l'anomenada guerra del Golf entre l'Iraq i Kuwait (1990 - 1991). Des d'aleshores, a voltes se li en diu primera guerra del Golf. D'altra banda és coneguda a l'Iran com la Guerra imposada (en persa: جنگ تحمیلی, Jang-e-tahmili) o Defensa sagrada (en persa: دفاع مقدس, Defā'e moghaddas) i a l'Iraq com la Qadisiyyah de Saddam (en àrab: قادسيّة صدّام).

L'origen pot trobar-se en la històrica animositat entre àrabs i perses i en les rivalitats regionals que aquesta ha ocasionat. En concret, l'Iraq volia invertir la delimitació de la frontera entre els dos països, establerta en els Acords d'Alger (1975), per aconseguir l'annexió de la regió de Shatt al-Arab. La guerra va acabar-se sense que cap país en sortís clarament vencedor, i va causar entre 500.000 i 1.200.000 víctimes.

La guerra va començar quan l'Iraq va envair l'Iran, llençant ofensives simultànies per terra i aire sobre territori iranià el 22 de setembre de 1980, després d'un seguit de disputes frontereres.

Iran va usar carros de combat Chieftains, amb els seus canons de 120 mm, M47 Patton i M60 Patton, que van demostrar ser superiors als T-54 i T-55, armats amb canons de 100 mm, i als T-62, dotats de canons de 115 mm, en servei amb l'exèrcit iraquià.[1]

El govern dels Estats Units, sota l'administració del president Ronald Reagan, va vendre armes al govern iranià durant la guerra per finançar el moviment conegut com a "Contras" nicaragüenca (moviment armat creat i finançat pels Estats Units per atacar el govern sandinista de Nicaragua, durant el període conegut com a Revolució Sandinista).[2] Ambdues operacions, la venda d'armes i el finançament de la Contra, estaven prohibides pel Senat dels EUA, per aquesta raó aquest fet estava considerat com alta traïció.

Prohibició de Solidaritat a Polònia

1981

Los cambios más decisivos no sólo para Europa del Este sino para el conjunto del sistema soviético, e incluso para la evolución del mundo, se produjeron en Polonia. Allí se puso en marcha una evolución cuyo resultado final había de hacerse patente a finales de los ochenta.
En Polonia el incremento de precios llevado a cabo por Gomulka al final de 1970 tuvo como consecuencia manifestaciones en Gdansk que dieron como resultado entre setenta y cinco y ciento cincuenta muertos; así arruinó Gomulka el poco prestigio que le quedaba como "comunista nacional". Fue -merece la pena reseñarlo- la primera ocasión en que un gobernante del Este de Europa fue desplazado directamente como consecuencia de una protesta popular. Gierek, que le sustituyó, tenía un estilo más directo y negociador. No se tomaba como un ideólogo ni había tenido contactos con la URSS sino que su trayectoria era la de un joven y modesto emigrante a las minas belgas. Gierek dominó la política polaca durante una década con un estilo peculiar, que incluía las consultas a la clase obrera en las propias fábricas cuando había un conflicto y la aceptación de que se empezara a reconstruir el castillo de Varsovia, símbolo de la independencia polaca. Gierek, cuya gestión previa le había dotado de una sólida popularidad en Silesia, realizó una leve purga en el partido y prometió que los campesinos adquirirían la propiedad definitiva de la tierra que cultivaban. Además, estableció buenas relaciones con el Vaticano, con quien tuvo relaciones diplomáticas en 1974.
Por lo tanto, la gestión de Gierek pareció basarse en una especie de profundización en una vía nacional del comunismo. La primera parte estuvo principalmente dedicada a las reformas económicas y la segunda a sus consecuencias, que no fueron en absoluto positivas para la estabilidad del régimen. Gracias a concesiones a los campesinos y a los préstamos occidentales, entre 1971 y 1975 los salarios reales se incrementaron un 40% mientras el previsible problema a medio plazo no fue percibido por el momento. La deuda quintuplicó en 1970-1973 y en 1975 había llegado a 8.500 millones de dólares, en el ínterin la dependencia del mercado occidental llegó hasta la mitad del comercio exterior. Mientras tanto, prosiguió la construcción de grandes industrias de destino impredecible. Cuando vino la crisis pudo exportar menos carbón y las importaciones fueron más caras pero, además, el peso de la deuda se convirtió en literalmente insoportable.

Ingrés d'Espanya a l'OTAN

1982

Després de la constitució de l'OTAN, nous països es van anar adherint a ella. El 1952 es van unir els dos primers, Grècia i Turquia. La República Federal d'Alemanya va accedir el 1955 i, el 1982, Espanya també va signar el Tractat. La República Txeca, Hongria i Polònia es van convertir en membres el 1999. El 2004 van accedir Bulgària, Eslovàquia, Eslovènia, Estònia, Letònia, Lituània i Romania. I, finalment, Croàcia i Albània el 2009

Revolució islàmica a l'Iran

1982

La Revolució islàmica de l'Iran és el conjunt d'esdeveniments que comporten el derrocament de la monarquia (personalitzada en el Xa Mohammad Reza Pahlavi) i la seva substitució per una República islàmica sota el lideratge de l'Aiatol·là Ruhol·lah Khomeini. S'ha considerat un esdeveniment que "ha fet del fonamentalisme islàmic una força política... des del Marroc fins a Malàisia". El seu nom està justificat plenament per l'enorme originalitat que té en la història mundial, però també rep el nom més local de "Revolució iraniana".

Primera guerra del golf

1990 - 1991

La guerra del Golf de 1991 va ser un conflicte bèl·lic entre Iraq i una coalició de forces de 34 estats sota un mandat de les Nacions Unides i liderades per l'exèrcit dels Estats Units. Les hostilitats, anomenades pels americans Operació Tempesta del Desert, van començar el gener de 1991 i van aconseguir l'objectiu aliat inicial d'expulsar els iraquians de Kuwait. La Guerra del Golf va acabar el 28 de febrer de 1991 amb la rendició de l'Iraq.

Dissolució de l'URSS

1991

Després d’un intent de cop d’estat (agost 1991) per part dels membres del dels sectors més antireformistes del PCUS, Gorbatxov va haver de dimitir. Boris Ieltsin es va convertir en l’heroi de la nova situació (la resistència al cop), el qual va aconseguir aturar. La idea de reformar internament el socialisme va ser rebutjada.
La nova República de Rússia (més rica, extensa i poblada) heretà el poder de l’antiga URSS. Boris Ieltsin va iniciar el procés per fer desaparèixer el comunisme. Dissolgué el Partit Comunista i va confiscar els seus béns. Les antigues repúbliques bàltiques com Ucraïna, Bielorrússia, Uzbekistan, Geòrgia, Estònia, Letònia, Lituània,... van aconseguir la independència. Al desembre de 1991 l’URSS va deixar d’existir. L’antiga URSS va acabar fragmentada en 16 repúbliques independents.

Dissolució pacte de varsovia

1991

El Tractat d'Amistat, Col·laboració i Assistència Mútua, cridat habitualment Pacte de Varsovia, va anar un acord de cooperació militar signat en 1955 pels països del Bloc de l'Est. Dissenyat sota lideratge soviètic, el seu objectiu expresso era contrarrestar l'amenaça que suposava l'establiment, en 1949, de l'Organització del Tractat de l'Atlántico Nord (OTAN), i especialment el rearme de la República Federal Alemanya, a la qual els acords de París permetien reorganizar les seves forces armades.

L'àmbit del Pacte de Varsovia abastava tots els estats socialistes d'Europa de l'Est, a excepció d'Iugoslàvia sobre la qual, malgrat tot, es va exercir una poderosa influència, és a dir, Albania, Bulgària, Checoslovaquia, Hongria, Polònia, la República Democràtica Alemanya, Romania i la Unió Soviètica; fins a 1962 la República Popular Xina va estar afiliada com observador. Va ser signat en la capital polonesa el 14 de maig de 1955, sent Nikita Jrushchov primer secretari del Partit Comunista de la Unió Soviètica.

Els estats del Bloc de l'Est mantenien ja, abans de la signatura del tractat, una estreta relació militar amb la Unió Soviètica, l'exèrcit de la qual havia escomès el seu alliberament durant la Segona Guerra Mundial, de la mateix manera que les forces nord-americanes i britàniques ho havien fet a Alemanya Occidental, Àustria, Bèlgica, Itàlia, França i Grècia. La profunda influència exercida per la Unió Soviètica en el bloc havia estat percebuda com un desafiament per les altres potències aliades, que consideraven l'expansió del comunismo com una amenaça immediata al règim polític i econòmic dominant a Europa. La polarización entre l'òrbita nord-americana —que amb l'establiment de l'OTAN va trencar la seva secular tradició d'aïllament militar— i la soviètica seria el caràcter determinant dels quaranta anys de l'anomenada Guerra Freda.

Guerra de Bòsnia i Hercegovina

1992 - 1995

La guerra a Bòsnia va ser un conflicte civil armat a l'antiga República de Bòsnia i Hercegovina, que va durar del 6 d'abril de 1992 al 14 de setembre de 1995.

La guerra implicava unes quantes faccions ètnicament definides dins de Bòsnia i Hercegovina, cada una de les quals afirmava representar una de les poblacions constitutives del país:

República Sèrbia (serbis),
República croata d'Herceg-Bosnia (croats),
República de Bòsnia i Hercegovina (predominantment bosnians) i
la facció menor de Bòsnia de l'oest (musulmans).
Aquestes faccions canviaren els seus objectius i fidelitats unes quantes vegades en diverses etapes de la guerra.

Ja que la guerra a Bòsnia és una conseqüència d'esdeveniments a la regió més enllà de l'anterior Iugoslàvia, i a causa de la implicació de països veïns de Croàcia i Iugoslàvia, va fer un debat sobre si el conflicte va ser una guerra civil o una agressió. Els bosnians i la majoria de croats afirmen que la guerra va ser una agressió des de Iugoslàvia, mentre que els serbis consideren que va ser una guerra civil que implicava només les nacions que componien Bòsnia.

Va tenir lloc un judici davant de la Cort Internacional de Justícia, seguint una demanda de 1993 de Bòsnia i Hercegovina contra Sèrbia i Montenegro per genocidi (veure cas de genocidi bosni a la Cort Internacional de Justícia). La resolució de la Cort Internacional de Justícia (ICJ) de 26 de febrer de 2007 va dictaminar que la naturalesa de la guerra era internacional, exculpant així a Serbia de responsabilitat pel genocidi comès per forces Serb de la República Sèrbia.

L'ICJ va concloure, tanmateix, que Serbia havia fracassat en evitar el genocidi comès per forces Serb i havia fracassat en castigar aquells que ho varen cometre, especialment el general Ratko Mladić, i els porta a la justícia.

Tot i comptar amb l'evidència d'assassinats massius, el setge de Sarajevo, violacions massives, neteja ètnica, centres de detenció i tortura dirigida per diferents forces Serbies, arreu de Bosnia, especialment en Prijedor, Banja Luka i Foca, els jutges determinaren que els criteris de genocidi amb intenció específica (dolus specialis) de destruir bosnis musulmans només s'havien produït a Srebrenica o Bosnia oriental.

La cort va concloure que els delictes, incloent-hi els assassinats massius, les violacions, les detencions, destrucció i deportació, comesos durant la guerra de 1992-1995, eren "actes de genocidi" segons la Convenció sobre el genocidi, però que aquests actes, en si mateixos, no constitueix genocidi per se. La Cort posteriorment decidí que, després de la declaració d'independència de Montenegro el maig de 2006, Serbia era l'única part a respondre en el cas, però que "qualsevol responsabilitat per esdeveniments passats implicava a l'època que l'estat el componien Serbia i Montenegro".

La implicació de l'OTAN, durant l'Operació Força Deliberada de 1995 contra les posicions de l'exèrcit de la República de Sèrbia fa d'aquesta guerra un conflicte internacionalitzat, només a la seva etapa final.

La guerra arribà al seu final després de la signatura de l'Acord Marc General per a la Pau a Bòsnia i Hercegovina a París el 14 de desembre de 1995. Les negociacions per la pau tingueren lloc a Dayton, Ohio, i s'enllestien el 21 de desembre de 1995. Els acords es coneixen com els Acords de Dayton.

La investigació més recent fixa el nombre de víctimes al voltant de 100.000 morts (civils i militars), i 1,8 milions de desplaçats.

Acords de pau al Salvador

1992

Els Acords de Chapultepec, o Acords de Pau a El Salvador, foren signats el 16 de gener de 1992 entre representants del govern salvadorenc i del FMLN, posant fi a una guerra civil que durà dotze anys.

Es van signar al castell de Chapultepec, Ciutat de Mèxic, amb la presència de nombrosos caps d'estat i del Secretari General de Nacions Unides, Boutros Boutros-Ghali. Entre altres acords, es va legalitzar l'activitat política del FMLN, es van crear la Procuradoria dels Drets Humans (PDHUS), la Comissió per a la Consolidació de la Pau (COPAZ) i el Fòrum de Concertació Econòmic i Social.

Jocs Olímpics de Barcelona

1992

Els Jocs Olímpics d'estiu de 1992, oficialment Jocs Olímpics de la XXV Olimpíada, es van celebrar a la ciutat de Barcelona entre els dies 25 de juliol i 9 d'agost de 1992. Hi participaren 9.356 atletes (6.652 homes i 2.704 dones) de 169 comitès nacionals, que competiren en 32 esports i 286 especialitats.

La cerimònia inaugural va tenir lloc al remodelat Estadi Olímpic de Montjuïc (al qual posteriorment se li va donar el nom de Lluís Companys), que tot i que va ésser inaugurat en ocasió de l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929, fou renovat completament per tal d'acollir els Jocs Olímpics de Barcelona'92 i només se'n va conservar la façana.

Amb motiu dels Jocs Olímpics de 1992, al voltant d'aquest estadi s'hi aixecà l'Anella Olímpica, formada per les piscines Picornell, les piscines de salts de Montjuïc, el camp d'hoquei de Pau Negre, el Palau Sant Jordi, l'edifici de l'INEFC i d'altres instal·lacions.

També es construïren noves instal·lacions arreu de la ciutat, com el poliesportiu de l'Espanya Industrial al barri d'Hostafrancs, on es desenvoluparen les competicions d'halterofília.

Els Jocs Olímpics es van caracteritzar per la seva descentralització en diferents subseus properes a la ciutat que van suposar un important esforç de renovació d'infraestructures i de divulgació de la imatge de la ciutat a tot el món.

Per aquest motiu es construïren diferents viles olímpiques per als atletes, al Poblenou, Montigalà (Badalona), entre altres.

Guerra civil de Burundi

1993 - 1996

La Guerra civil de Burundi va ser un llarg i sagnant conflicte armat que va assolar aquest país entre 1993 i 2005 . La guerra civil va ser el resultat de les tensions ètniques entre els hutus i els tutsis de Burundi . El conflicte es va iniciar després de les primeres eleccions multipartidistes al país des de la seva independència de Bèlgica el 1962 i es va donar com acabant formalment amb la presa de possessió de Pierre Nkurunziza a l'agost de 2005 . El nombre de morts ascendeix a 300.000 morts .

El 1962 el país s'independitza amb una monarquia la que intento mantenir un equilibri de poder entre hutus i tutsis , però després del succeït a Rwanda els tutsis van començar a monopolitzar el poder polític i militar enderrocant al rei en 1966 succeint cops d'estat i dictadures militars , el 1972 i 1973 el govern tutsi comet un genocidi contra els hutus , matant 80-210000 persones , 13 expulsant 85.000 más14 ( 10.000 tutsis van morir en aquestes dates per enfrenatamientos ) .15 16 en 1988 els rebels hutus del PALIPEHUTU massacrar 5.000 tutsis al nord del país i 1993-1994 25.000 més van sofrir el mateix destí , 14 aquest grup rebel inici els seus atacs en 1985 . en el conflicte entre 1984 i 1989 van morir 150.000 personas17 i entre 1990 i 1994 altres 300.000.18

Les primeres eleccions nacionals multipartidistes de Burundi es van celebrar el 27 de juny de 1993. Melchior Ndadaye , del Front per la Democràcia a Burundi ( FRODEBU ) va guanyar l'elecció presidencial i es va convertir en el primer hutu a ser president d'aquest país . Els hutus són el grup ètnic majoritari , amb un 85% de la població del país , però el govern havia estat tradicionalment en mans dels tutsi i el seu partit polític : la Unió per al Progrés Nacional ( UPRONA ) . Ndadaye va morir en un cop d'Estat que van donar militars tutsis el 21 d'octubre de 1993.

La violència entre els grups ètnics va seguir al cop de manera gairebé immediata , mentre que els hutus van atacar als tutsis el cop i la mort de Ndadaye i els militars tutsis van matar milers d'hutus en un intent de conservar el poder . Durant gran part del conflicte el Consell Nacional per a la Defensa de la Democràcia - Forces per a la Defensa de la Democràcia ( CNDD - FDD ) va ser el principal grup hutu rebel que operava al país , els rebels van aconseguir controlar importants zones del nord-oest del país , aconseguint atacar al juliol de 2003 la capital, Bujumbura , sense èxit . La guerra es va estendre als països veïns , especialment la República Democràtica del Congo , que patia la seva propía guerra civil .

Durant el 2005 els principals grups rebels van començar a desmobilitzar i convertir-se en partits polítics , encara que alguns sectors només van acabar per acceptar els acords de pau el 2008 .

Primera i segona guerra de Txetxènia

1995 - 2000

La Primera Guerra de Txetxènia fou un conflicte que esclatà quan l'exercit rus envaí Txetxènia el 1994, amb la finalitat de controlar un territori que des del 1991, amb el govern de Djokhar Dudàiev i l'autoproclamada República Txetxena d'Itxkèria, gaudia d'una independència de facto. Malgrat les forces russes deplegaren l'operatiu més gran des de la Guerra d'Afganistan, amb una enorme superioritat en nombre d'homes, armament i mitjans aèris, van ser incapaces de controlar la totalitat del territori txetxè, especialment el muntanyós. L'agost de 1996, l'enviat del Kremlin Aleksandr Lébed signà un acord de pau amb els rebels txetxens a la ciutat daguestànica de Khassaviurt.

Acords de pau a Guatemala

1996

El president Álvaro Arzú Irigoyen va ser qui, el 1996, va signar amb el guerriller Rolando Morán les negociacions de la pau definitiva. Amb aquest acord el braç polític de la guerilla va passar a ser un partit polític legal.

Guerra de Kosovo

1998 - 1999

La Guerra de Kosovo o 'conflicte de Kosovo' és freqüentment utilitzat per descriure dos conflictes que van tenir lloc un seguit de l'altre amb un cert solapament (una guerra civil seguida d'una guerra internacional), al sud de la província sèrbia anomenada Kosovo (oficialment Kosovo i Metohija), part de l'antiga Iugoslàvia. Els dos conflictes van ser:

1996-99: Conflicte de guerrilla entre els separatistes albanesos i les forces de seguretat sèrbies i iugoslaves, on els albanesos s'autodenominaven moviment separatista mentre que les forces sèrbies els deien terroristes.
1999: Guerra entre Iugoslàvia i les forces de l'OTAN entre el 24 de març i el 10 de juny de 1999, període durant el qual les forces de l'OTAN van realitzar bombardeigs continus contra objectius iugoslaus. Els combatents albanesos van continuar atacant les forces sèrbies i els civils serbis de Kosovo, mentre que les forces sèrbies i iugoslaves van continuar atacant els rebels i produint desplaçaments massius de població, en mires a millorar la seva situació a l'hora d'un cessament del foc.

Pau a Irlanda del Nord

1998

Serà a partir de la dècada del noranta quan comença el final de l'activitat armada d'ambdós bàndols a Irlanda del Nord. El 1994, l’IRA declara una treva després de l'evolució de diversos contactes secrets amb el govern britànic. Un mes després, les principals organitzacions armades unionistes també s'afegeixen a l'alto el foc. Es reapropen presos des de presons angleses i el Sinn Féin veu reconegut el seu paper com a actor polític imprescindible, tant al Nord com al sud d'Irlanda. Aquelles negociacions es van acabar truncant i el 1996 l'IRA anuncia la reanudació de la seva activitat armada, fent dos atemptats a zones de negoci de Londres i Manchester que causaran unes pèrdues econòmiques brutals pel Regne Unit. El Sinn Féin torna a quedar exclòs per la resta de forces polítiques, tot i que les darreres eleccions li donen el 16% dels vots. Durant els anys següents es produeixen violents enfrontaments quan en les celebracions del 12 de juliol, les marxes orangistes insisteixen a desfilar també pels barris catòlics. Finalment, el 1997, ja amb Tony Blair com a Primer Ministre, l'IRA anuncia un segon alto el foc. A partir d'aquí, per primera vegada des de 1921, republicans i catòlics s'asseuen a una mateixa taula per negociar el futur d'Irlanda del Nord. També serà la primera vegada, des que Michael Collins negocià el tractat d'independència d'Irlanda (del sud) en què un Primer Ministre britànic rebrà públicament a un representant del Sinn Féin.

Les negociacions entre totes les forces polítiques i els governs britànic i irlandès comencen des d'aquest moment. Finalment, la setmana santa de 1998 s'arriba a un acord que passarà a la història com "the Good Friday Agreement" (l’Acord de Divendes Sant).[3] Aquest acord té força ambigüitats, cosa que permet sortir amb el cap alt a totes les forces. Aquestes ambigüitats, però, hauran d’ésser concretades en els anys posteriors. L'acord estableix la creació de tres noves institucions:

Un parlament propi per a Irlanda del Nord amb 108 escons. Aquest parlament tindrà certs poders legislatius i executius, s'escollirà un president i 10 ministres sortits de tots els partits de la província. Això obliga a tots els partits a "conviure" a l'executiu amb la resta de forces de tots dos costats.
Un Consell que relacionarà Irlanda del Nord i la República d'Irlanda en relació a certs àmbits (agricultura, turisme, pesca, transports...). Per primera vegada algunes decisions que afecten a Irlanda del Nord són preses des de Dublín.
Un altre Consell que relacionarà Irlanda del Nord, Escòcia, Gal·les i Anglaterra on es tindrà l'objectiu d'afavorir les relacions entre aquests territoris.
A part d'aquestes noves institucions, es pacten una sèrie de voluntats per part de totes les parts: El respecte a la voluntat del poble d'Irlanda del Nord en les eleccions democràtiques. El compromís amb la pau de totes les forces polítiques representades. Cercar el desarmament dels diversos grups armats. L'alliberament de la majoria de presos d'aquelles organitzacions que respecten l'alto el foc. La modificació de la demanada constitucional irlandesa sobre Irlanda del Nord (La constitució de la República d'Irlanda modifica el seu segon punt on es reconeixia com a territori nacional a la totalitat de l'illa). Finalment, també es reconeix el gaèlic com a idioma oficial d'Irlanda del Nord.

Durant els anys posteriors, s'ha anat avançant, encara que amb molts entrebancs, cap al compliment d'alguns dels diversos acords, molts altres, deu anys després continuen sense cap avenç. L'autonomia norirlandesa ha estat suspesa per Londres degut a les pressions del DUP, partit unionista més radical i majoritari, contrari a la negociació, si aquesta inclou el Sinn Féin. Així, el DUP es negà a governar al costat del Sinn Féin. Finalment, però, el 2007 es tornen a produir eleccions i, després d'alguns mesos de negociació, s'arriba a un acord entre el DUP i el Sinn Féin per a restablir el Parlament nordirlandès. El reverent Ian Paisley (DUP) governarà com a primer ministre, mentre que Martin McGuinness (Sinn Féin) serà escollit vice-primer ministre.

A la banda republicana, diversos sectors s'han sentit traïts per la deriva reformista que està prenent el Sinn Féin. No veuen amb bons ulls les negociacions amb els britànics i totes les cessions que s'estan fent. Així, hi ha hagut diverses escisions, com el sector anomenat Republican Sinn Féin o el 32 Counties Sovereignty Movement (Moviment per la sobirania dels 32 comtats), que es mantenen favorables a mantenir la lluita armada, juntament amb l'IRSP (Irish Republican Socialist Party), tot considerant la negociació com a l'inici de la derrota i l'acceptació de la llei britànica a Irlanda.

Vida de Marcel Reixach Griera

1998 - 2014

Atac dels EUA a Afganistan

2001 - 2002

Después de la negativa del régimen talibán a dejar de acoger a Al Qaeda, el 7 de octubre de 2001 el gobierno de Estados Unidos inició sus operaciones militares en Afganistán. Equipos de la División de Actividades Especiales de la CIA fueron las primeras fuerzas estadounidenses en entrar en Afganistán para comenzar con las operaciones de combate. A ellos pronto se unieron Fuerzas Especiales del Ejército de Estados Unidos del 5º Grupo de Fuerzas Especiales y otras unidades del Mando de Operaciones Especiales de los Estados Unidos.30 31 32 Estas fuerzas trabajaron sobre el terreno con grupos opositores afganos, en particular con la Alianza del Norte. El Reino Unido, Canadá y Australia también desplegaron fuerzas y varios países más proporcionaron permiso de establecimiento, acceso y sobrevuelo.

thumb
El 7 de octubre se registraron ataques aéreos en la capital, Kabul (donde se cortaron los suministros de electricidad), en el aeropuerto, en Kandahar (residencia del Líder Supremo de los Talibán Mullah Omar), y en la ciudad de Jalalabad. La CNN difundió imágenes en exclusiva de Kabul siendo bombardeada a todas las emisoras estadounidenses a aproximadamente las 5:08 p. m.33

A las 17:00 UTC, el presidente George W. Bush confirmó los ataques en la televisión nacional estadounidense y el primer ministro del Reino Unido Tony Blair también se dirigió a su país. Bush declaró que serían atacadas las instalaciones militares de los talibán y los campos de entrenamiento de terroristas. Además, se lanzaría comida, medicinas y otros suministros para «los hombres, mujeres y niños hambrientos y enfermos de Afganistán».

Antes de los ataques se había difundido una cinta de vídeo grabada de Osama bin Laden en la que condenaba cualquier ataque contra Afganistán. Al Jazeera, el canal de noticias por satélite árabe, informó de que esas cintas habían sido recibidas poco antes del ataque.

Atemptats terroristes a Nova York i Washington

2001

Els atacs de l'11 de setembre de 2001 (coneguts com els numerònims 9/11 en el món anglosaxó i 11-S en el món llatí), van ser una sèrie de quatre atemptats suïcides coordinats per al-Qaeda als Estats Units el dimarts 11 de setembre de 2001. Aquell matí, 19 terroristes van segrestar quatre avions comercials.[1][2] Els segrestadors van estavellar intencionadament dos dels avions a les Torres Bessones del World Trade Center a Nova York, matant tots els passatgers i milers de persones que treballaven als edificis. Ambdues torres van esfondrar-se en dues hores, destrossant edificis propers i malmetent-ne d'altres. Un tercer avió va ser estavellat al Pentàgon. Els segrestadors havien canviat la direcció de l'últim vol cap a Washington, D.C., amb objectius incerts que podrien ser la Casa Blanca o el Capitoli dels Estats Units; tanmateix, es va estavellar en un camp a prop de Shanksville a la Pennsilvània rural després que els passatgers intentessin recuperar el control de l'avió. No hi va haver supervivents en cap dels vols.

Entrada en vigor de l'euro

2002

L'euro (codi ISO 4217: EUR; símbol: €) és la unitat monetària de divuit dels vint-i-vuit estats que formen part de la Unió Europea (i també d'alguns de fora de la Unió). Els estats, coneguts conjuntament com l'Eurozona, són Alemanya, Àustria, Bèlgica, Eslovàquia, Eslovènia, Espanya, Estònia, Finlàndia, França, Grècia, Irlanda, Itàlia, Letònia, Luxemburg, Malta, els Països Baixos, Portugal i Xipre. La moneda també és utilitzada en sis estats europeus més, amb acords formals o sense: Andorra, Kosovo, Mònaco, Montenegro, San Marino i la Ciutat del Vaticà. Consegüentment uns 334 milions d'europeus l'utilitzen diàriament.[1] El 2013, més de 210 milions de persones del món utilitzava monedes que tenien un canvi fix respecte a l'euro, més de 182 milions de les quals vivien a l'Àfrica.

L'euro és la segona moneda de reserva més gran i la segona moneda més canviada al món després del dòlar dels Estats Units.[2] El novembre del 2008, amb més de 751 bilions d'euros en circulació, era la moneda amb un valor més alt en circulació al món, en haver superat el dòlar estatunidenc.[3][4]

El nom d'euro va ser oficialment adoptat el 16 de desembre del 1995.[5] L'euro va ser introduït als mercats financers mundials com a moneda de comptabilitat l'1 de gener del 1999, en substitució de l'anterior unitat monetària europea, l'ecu, en termes paritaris. Les monedes i els bitllets d'euro entraren en circulació l'1 de gener del 2002.

L'any 2002 fou guardonat, de forma simbòlica, amb el Premi Internacional Carlemany per la seva tasca a favor de la integració i la unió europees.

Tripartit Català

2003

A Catalunya el mot s'empra per designar dos governs successius de la Generalitat en el període 2003 - 2010. El primer Tripartit és el que es va formar arran de les eleccions del 16 de novembre de 2003 pel Partit dels Socialistes de Catalunya-Ciutadans pel Canvi (PSC-CpC), Esquerra Republicana de Catalunya-Catalunya 2003 (ERC) i Iniciativa per Catalunya Verds-Esquerra Unida i Alternativa (ICV-EUiA) a pesar que Convergència i Unió havia guanyat en nombre d'escons.

Així, el 14 de desembre de 2003 els màxims dirigents de les tres formacions signaren l'Acord per a un Govern Catalanista i d'Esquerres a la Generalitat de Catalunya, també conegut com a «Pacte del Tinell» (en referència al lloc on es va signar, el Saló del Tinell del Palau Reial Major de Barcelona), del qual sorgí un govern presidit pel socialista Pasqual Maragall i format per 16 consellers i conselleres (8 del PSC, 6 d'ERC i 2 d'ICV-EUiA).

Aquest primer govern tripartit va tenir una vida molt agitada, marcada pel procés d'elaboració del nou Estatut i sotmès a diverses crisis de govern i polèmiques múltiples que, en certa manera, en van amagar la gestió diària.

L'11 de maig de 2006, arran de l'anunci d'ERC que la formació demanaria el vot negatiu en el referèndum sobre el nou Estatut, el President Pasqual Maragall va decidir, sense consultar-ho amb els seus socis de govern, expulsar els consellers i conselleres d'ERC del Govern. Aquest fet va suposar el pas d'ERC a l'oposició, així com fortes crítiques d'ICV-EUiA, formació que es va negar a gestionar cap de les conselleries vacants i que va condicionar el seu suport a Maragall al fet que aquest convoqués eleccions anticipades després de la realització del referèndum estatutari.

El 21 de juny de 2006 el president Pasqual Maragall anuncià que no es tornaria a presentar com a candidat,[1] deixant via lliure d'aquesta manera perquè el 26 de juny la Comissió Executiva dels socialistes catalans proposés el seu primer secretari, José Montilla, que aleshores era ministre d'Indústria del Govern espanyol, com a candidat a la Presidència de la Generalitat de Catalunya.

Independència de Montenegro

2006

Amb Nicolau I de Montenegro el principat de Montenegro va ampliar el seu territori en les guerres contra els turcs i finalment fou reconegut internacionalment com a estat independent en el Congrés de Berlín el 1878. El 1905 es va promulgar una constitució. El Partit Popular va exercir generalment el poder estan en favor de la democratització i de la unió amb Sèrbia; enfront del Verdader Partit Popular, monàrquic; el 1910 el principat fou elevat a regne.