Espanya S. XIX

Espanya S. XIX

El tractat de Fontainebleau

1807

L’any 1807, Espanya i França havien signat el tractat de Fontainebleau pel qual acordaven envair i repartir-se Portugal, país aliat de Gran Bretanya.
Un cop signat el tractat, les tropes franceses van obtenir permís per entrar a Espanya i van instal·lar-se en zones on no s’havia acordat que s’establissin.
Aquesta ocupació va crear un gran descontentament entre la població espanyola que, el març del 1808, va protagonitzar el motí d’Aranjuez.
Aquest motí acabà amb l’abdicació del rei Carles IV, i el poder va passar a mans del seu fill, Ferran VII.
Napoleó va pressionar Ferran perquè abdiqués, la qual cosa li va permetre col·locar el seu germà Josep Bonaparte al tron espanyol.

La guerra del Francès

05/02/1808 - 1814

La guerra del Francès fou una guerra en la qual els espanyols intentaren alliberar-se de l’ocupació francesa, però també fou una guerra interna entre els dos bàndols en què estaven dividits els espanyols:
Els contraris a les forces franceses, anomenats patriotes.
Els seguidors del monarca francès Josep Bonaparte, anomenats afrancesats.
Les primeres victòries foren per l’exèrcit francès.
Les forces napoleòniques es van debilitar a causa dels setges en algunes ciutats com Saragossa, Girona o Tarragona, i de les guerrilles, tropes formades per ciutadans armats que atacaven i frenaven el pas de les tropes napoleòniques.
Finalment, l’any 1812, coincidint amb el declivi de Napoleó i gràcies també a l’ajuda de l’exèrcit britànic, els francesos van ser derrotats a Arapiles.
L’any 1813, es va signar el tractat de Valençay, que posava fi a la guerra i, l’any 1814, els francesos van abandonar la Península.

Les Corts de Cadis i la Constitució de 1812

1810 - 1812

L’any 1810, la Junta Suprema Central convocà les Corts a Cadis. A les Corts hi van participar dos grups molt diferenciats:
Els liberals, seguidors de les reformes que havia portat la Revolució Francesa.
Els servils, que volien tornar a l’Antic Règim, sota el regnat de Ferran VII.
L’any 1812, a les Corts de Cadis s’aprovà la primera constitució espanyola, una constitució que incloïa diversos principis del liberalisme polític, com la divisió de poders, la sobirania nacional, l’abolició de la Inquisició, l’abolició de les senyories, el sufragi universal masculí o la declaració de drets dels ciutadans, entre d’altres.

EL REGNAT DE FERRAN VII

1814 - 1833

El retorn a l’Antic Règim (1814-1820)

1814 - 1820

El tractat de Valençay, signat el 1813, va posar fi a la guerra contra Napoleó i va suposar un retorn a l’Antic Règim, amb Ferran VII al tron espanyol.
Ferran VII invalidà la Constitució de 1812 i totes les resolucions preses a les Corts de Cadis .
Per aquest motiu, els liberals van protagonitzar diversos pronunciaments demanant el restabliment de la Constitució.
Aquestes sublevacions van ser frenades i els liberals van ser perseguits i forçats a l’exili.

Trienni Liberal (1820-1823)

1820 - 1823

L’any 1820, el pronunciament del liberal Rafael del Riego a Cabezas de San Juan va aconseguir restablir la Constitució de 1812 i el rei es va veure obligat a acceptar-la i a convocar les Corts.
S’inicià un període de tres anys en el qual van governar els liberals i es van renovar algunes de les reformes aprovades a Cadis.
El 1823, al congrés de Verona, la Santa Aliança va decidir intervenir a Espanya i les tropes franceses, conegudes com els Cent Mil Fills de Sant Lluís, van entrar al país i van restablir l’absolutisme.

La dècada Ominosa (1823-1833)

1823 - 1833

S’inicià un segon període absolutista que durà deu anys.
L’inici del regnat destacà per la seva cruesa: els liberals van ser perseguits i execu tats.
Més endavant, Ferran VII intentà moderar l’absolutisme i els apostòlics, un grup partidari d’un absolutisme extrem, començaren a veure el germà del monarca, Carles Maria Isidre, com un bon candidat per al tron espanyol.
L’any 1829, Ferran VII es casà amb Maria Cristina de Nàpols i un any més tard nasqué la seva filla Isabel.
El 1830, es publicà la Pragmàtica Sanció, que anul·lava la Llei sàlica per la qual les dones de la família reial no podien accedir al tron.
Espanya es trobava dividida:
Els absolutistes donaven suport a l’infant Carles (carlins).
Els liberals a Isabel, la filla de Ferran i Maria Cristina (isabelins).

EL REGNAT D'ISABEL II

1833 - 1856

La primera guerra carlina (1833-1840)

1833 - 1840

L’any 1833, va morir el rei Ferran VII, la qual cosa va fer esclatar la primera guerra carlina.
En el testament, el monarca va establir que cedia la corona a la seva filla Isabel (que només tenia tres anys) i que, fins que no fos major d’edat, la regència seria per la seva mare, Maria Cristina.
Carles no va acceptar Isabel com a hereva i es va autoproclamar rei.
S’iniciaren un gran nombre de sublevacions carlines.
La primera guerra carlina finalitzà l’any 1840 amb la derrota militar dels carlins.
Aquell mateix any, se signà el conveni de Bergara, que implicava el reconeixement d’Isabel com a reina.

El triomf liberal (1833-1844)

1833 - 1844

Durant els anys que durà la primera guerra carlina, Maria Cristina fou la reina regent.
L’any 1835, nomenà cap de govern a Mendizábal, membre del Partit Progressista.
Mendizábal va dur a terme diverses reformes, com l’allistament general a l’exèrcit, l’eliminació de molts ordes religiosos i la desamortització eclesiàstica.
El 1836, les pressions entre moderats i progressistes van fer que Mendizábal dimitís i Maria Cristina nomenés un nou govern moderat, que aprovà la Constitució de 1837, també de caràcter moderat.
El descontentament dels progressistes augmentà i, l’any 1840, van dur a terme un pronunciament.
Aquest pronunciament va fer que Maria Cristina renunciés a la regència, que va as sumir el general progressista Espartero.
El govern d’Espartero va esdevenir molt autoritari i va perdre el suport de què gau dia.
L’any 1843, els moderats i fins i tot alguns grups progressistes van dur a terme un aixecament que obligà el general a exiliar-se.

La dècada moderada (1844-1854)

1844 - 1854

Davant l’exili d’Espartero, Isabel II, que només tenia tretze anys, fou declarada major d’edat i proclamada reina.
Isabel II donà el poder als moderats, situació que es va perllongar deu anys.
Durant el període moderat, jugà un paper clau el general Narváez, president inter mitent del govern entre el 1844 i el 1851.
S’aprovà la Constitució de 1845, que tenia un caràcter conservador: reforçava el paper de la monarquia i negava el principi de sobirania nacional, establia el sufragi censatari, restablia la confessionalitat catòlica, centralitzava l’administració, etc.
L’any 1854 a Vicálvaro (Madrid), va tenir lloc l’aixecament dels generals Dulce i O’Donnell, moderats dissidents i adversaris de Narváez.
Aquest aixecament va triomfar i va posar fi al període moderat.

El Bienni Progressista (1854-1856)

1854 - 1856

S’inicià un període en què progressistes i moderats van governar plegats, sota el lideratge d’Espartero i O’Donnell.
Tot i les diferències existents entre les dues branques del liberalisme, es van aprovar algunes lleis:
La desamortització general (civil i eclesiàstica).
La Llei de ferrocarrils, que va permetre la construcció d’una xarxa ferroviària a Espanya.
La Llei bancària, que va fer possible l’aparició de societats de crèdit noves i de bancs nous, i l’obertura al capital exterior.
Tanmateix, la crisi econòmica que patia Espanya va provocar vagues i disturbis que, sumades a les escaramusses entre moderats i progressistes, van fer que Isabel II destituís Espartero i dónes el poder a O’Donnell.
Els moderats es van tornar a fer amb el poder i governaren deu anys (1856-1866) durant els quals O’Donnell i Narváez s’alternaren al poder. Aquest període es caracteritzà pel creixement del desprestigi de la reina Isabel II i per una forta crisi econòmica que accentuà el descontentament de la població.

EL SEXENNI DEMOCRÀTIC (1868-1874)

1868 - 1874

L’any 1868 va tenir lloc una revolució anomenada la Gloriosa amb l’objectiu d’acabar amb la monarquia d’Isabel II i assolir un sistema democràtic.
Aquesta revolució, encapçalada pels generals Serrano i Prim, va rebre el suport de la majoria de la població i obligà Isabel II a exiliar-se a França.
S’aprovà la Constitució de 1869, molt més avançada i democràtica que les ante-
riors.
Serrano fou nomenat regent i Prim cap de govern.
L’any 1870, les Corts van triar el príncep italià Amadeu de Savoia, de caire progressista, com a rei.
El nou monarca va rebre el suport dels progressistes, però la resta de la població hi estava en contra: carlins, republicans, eclesiàstics i, fins i tot, aristòcrates no volien un rei estranger.

La Primera República (1873-1874)

1873 - 1874

El 1873, davant la inestabilitat política i el rebuig de la societat espanyola, Amadeu de Savoia decidí abdicar.
Les Corts van proclamar la República.
La Primera República espanyola aviat es veié aclaparada per conflictes:
Els republicans estaven dividits en dos bàndols: els unitaris i els federals.
Hi havia aixecaments del moviment cantonalista, que pretenia establir una república federal (dividir l’estat en cantons federals).
S’havia de fer front a la primera guerra de Cuba (1868-1878).
El 3 de gener de 1874, el general de Pavía va dur a terme un cop d’estat i va dissoldre les corts.
El poder executiu el va assumir el general Serrano, que, tot i mantenir la república, governà de manera autoritària i conservadora.
El desembre de 1874, va tenir lloc un altre cop d’estat que restaurà la monarquia borbònica, amb Alfons XII, fill d’Isabel II, al tron.