Espanya del segle XIX

L’any 1829, Ferran VII es casà amb Maria Cristina de Nàpols i un any més tard nasqué la seva filla Isabel.

El 1830, es publicà la Pragmàtica Sanció, que anul·lava la Llei sàlica per la qual les dones de la família reial no podien accedir al tron.

Durant els anys que va durar la primera guerra carlina, Maria Cristina va ser la reina regent.

Durant els anys que durà la primera guerra carlina, Maria Cristina fou la reina regent.

L’any 1833, va morir el rei Ferran VII, la qual cosa va fer esclatar la primera guerra carlina.

En el testament, el monarca va establir que cedia la corona a la seva filla Isabel (que només tenia tres anys) i que, fins que no fos major d’edat, la regència seria per la seva mare, Maria Cristina.

Carles no va acceptar Isabel com a hereva i es va autoproclamar rei.

Es van iniciar un gran nombre de sublevacions carlines.

La primera guerra carlina finalitzà l’any 1840 amb la derrota militar dels carlins.

L’any 1835, Maria Cristina va anomenar Mendizábal cap de govern, aquest era membre del Partit Progressista.

Mendizábal va dur a terme diverses reformes, com l’allistament general a l’exèrcit, l’eliminació de molts ordes religiosos i la desamortització eclesiàstica.

El 1836, les pressions entre moderats i progressistes van fer que Mendizábal dimitís i Maria Cristina nomenés un nou govern moderat, que aprovà la Constitució de 1837, també de caràcter moderat.

Es va signar el conveni de Bergara, que implicava el reconeixement
d’Isabel com a reina.

El descontentament dels progressistes augmentà i, l’any 1840, van dur a terme un pronunciament.

Aquest pronunciament va fer que Maria Cristina renunciés a la regència, que va assumir el general progressista Espartero.

El govern d’Espartero va esdevenir molt autoritari i va perdre el suport de què gaudia.

L’any 1843, els moderats i fins i tot alguns grups progressistes van dur a terme un aixecament que obligà el general a exiliar-se.

Davant l’exili d’Espartero, Isabel II, que només tenia tretze anys, fou declarada major d’edat i proclamada reina.

Isabel II donà el poder als moderats, situació que es va perllongar deu anys.

Durant el període moderat, jugà un paper clau el general Narváez, president intermitent del govern entre el 1844 i el 1851.

S’aprovà la Constitució de 1845, que tenia un caràcter conservador: reforçava el paper de la monarquia i negava el principi de sobirania nacional, establia el sufragi censatari, restablia la confessionalitat catòlica, centralitzava l’administració...

• L’any 1854 a Vicálvaro (Madrid), va tenir lloc l’aixecament dels generals Dulce i O’Donnell, moderats dissidents i adversaris de Narváez. -Aquest aixecament va triomfar i va posar fi al període moderat.

S’inicià un període en què progressistes i moderats van governar plegats, sota el lideratge d’Espartero i O’Donnell.

Tot i les diferències existents entre les dues branques del liberalisme, es van aprovar algunes lleis:

• La desamortització general (civil i eclesiàstica).

• La Llei de ferrocarrils, que va permetre la construcció d’una xarxa ferroviària a Espanya.

• La Llei bancària, que va fer possible l’aparició de societats de crèdit noves i de bancs nous, i l’obertura al capital exterior.

Tanmateix, la crisi econòmica que patia Espanya va provocar vagues i disturbis que, sumades a les escaramusses entre moderats i progressistes, van fer que Isabel II destituís Espartero i dónes el poder a O’Donnell.

Els moderats es van tornar a fer amb el poder i governaren deu anys (1856-1866) durant els quals O’Donnell i Narváez s’alternaren al poder. Aquest període es caracteritzà pel creixement del desprestigi de la reina Isabel II i per una forta crisi econòmica que accentuà el descontentament de la població.

L’any 1868 va tenir lloc una revolució anomenada la Gloriosa amb l’objectiu d’acabar amb la monarquia d’Isabel II i assolir un sistema democràtic.

Aquesta revolució, encapçalada pels generals Serrano i Prim, va rebre el suport de la majoria de la població i obligà Isabel II a exiliar-se a França.

S’aprovà la Constitució de 1869, molt més avançada i democràtica que les anteriors.

Serrano fou nomenat regent i Prim cap de govern.

L’any 1870, les Corts van triar el príncep italià Amadeu de Savoia, de caire progressista, com a rei.

El nou monarca va rebre el suport dels progressistes, però la resta de la població hi estava en contra: carlins, republicans, eclesiàstics i, fins i tot, aristòcrates no volien un rei estranger.

El 1873, davant la inestabilitat política i el rebuig de la societat espanyola, Amadeu de Savoia decidí abdicar.

Les Corts van proclamar la República.

La Primera República espanyola aviat es veié aclaparada per conflictes:

-Els republicans estaven dividits en dos bàndols: els unitaris i els federals.

-Hi havia aixecaments del moviment cantonalista, que pretenia establir una república federal (dividir l’estat en cantons federals).

-S’havia de fer front a la primera guerra de Cuba (1868-1878).

El desembre de 1874, va tenir lloc un altre cop d’estat que restaurà la monarquia borbònica, amb Alfons XII, fill d’Isabel II, al tron.

El 3 de gener de 1874, el general de Pavía va dur a terme un cop d’estat i va dissoldre les corts.

El poder executiu el va assumir el general Serrano, que, tot i mantenir la república, governà de manera autoritària i conservadora.