Al Andalus

Events

Batalla de Guadalete

711 - 712

Va succeir fa uns 1.300 anys, quan un exèrcit compost per tropa de berbers i alguns àrabs van envair el regne dels gots d'Hispània. En poc temps les hordes musulmanes van dominar pràcticament tota la Península Ibèrica.
Entre el 19 i el 26 de juliol del 711, es van enfrontar al riu Guadalete els exèrcits del regne Visigot d'Hispània, comandats pel seu rei don Rodrigo i un exèrcit d'àrabs i berbers al comandament de Tàriq Ibn Ziyad. La batalla va acabar amb la victòria musulmana i va ser l'inici de la pèrdua d'Hispània i de la submissió ràpid de gairebé tot el seu territori a l'imperi musulmà.

It happened about 1300 years ago, when an army made up of troops of Berbers and some Arabs invaded the kingdom of the glasses of Hispania. In a short time the Muslim hordes dominated practically all the Iberian Peninsula.
Between 19 and 26 July of 711, the armies of the Visigoth kingdom of Hispania, commanded by their king Don Rodrigo and an army of Arabs and Berbers under the command of Tāriq Ibn Ziyad, faced the Guadalete River. The battle ended with the Muslim victory and it was the beginning of the loss of Hispania and the rapid submission of almost all its territory to the Muslim empire.

Al Andalus

711 - 1492

Emirat independent

756 - 929

Quan els omeies van ser substituïts pels abbàssides, l’últim membre de la família omeia, Abd-al-Rahman I, es va establir a Al-Andalus. Va trencar els seus vincles amb el califa i va crear un emirat independet. El califa de Bagdad continuaria tenint l’autoritat religiosa, però no la política.

When the Omnias were replaced by the Abbasids, the last member of the Umayyad family, Abd-al-Rahman I, settled in Al-Andalus. He broke his bonds with the caliph and created an independent Emirate. The caliph of Baghdad would continue to have religious authority, but not politics.

Califat de Còrdova

929 - 1031

Davant dels atacs dels regnes cristians del nord que avançaven lentament cap al sud per conquerir Al-Andalus, l’emir Abd-al-Rahman III va decidir proclamar-se califa. D’aquesta manera, aconseguia la independència religiosa, ja no només política. El califa tenia un poder absolut. Tot depenia d’ell: la política, la justícia, l’economia, la religió, l’exèrcit. Per ajudar-lo hi havia un primer ministre (visir).

Faced with the attacks of the Christian kingdoms of the north that progressed slowly to the south to conquer Al-Andalus, Emir Abd-al-Rahman III decided to proclaim himself caliph. In this way, he achieved religious independence, not just political. The caliph had absolute power. It all depended on him: politics, justice, economics, religion, the army. To help him there was a prime minister (vizier).

Regnes de Taifes

1031 - 1246

Els alts càrrecs d’Al-Andalus (caps de l’exèrcit, nobles...) volien escapar del control del califa i hi havia constants lluites pel poder. D’aquesta manera, en menys de 30 anys, AlAndalus es va dividir en més de 25 regnes, anomenats taifes. Les més importants van ser: Sevilla, Toledo, Saragossa, Badajoz, Tortosa i Granada. Les taifes eren una mena de ciutats-estat: la ciutat era el centre econòmic i les envoltava un extens territori. En estar dividit, per als cristians la conquesta d’Al-Andalus va ser més fàcil i van anar avançant. Al segle XIII, ja havien conquerit gairebé totes les terres musulmanes.

The high offices of Al-Andalus (heads of the army, nobles ...) wanted to escape control of the Caliph and there were constant struggles for power. In this way, in less than 30 years, AlAndalus was divided in more than 25 kingdoms, calls Taifas. The most important were: Seville, Toledo, Zaragoza, Badajoz, Tortosa and Granada. The taifas were a kind of city-state: the city was the economic center and surrounded by an extensive territory. When being divided, for the Christians the conquest of Al-Andalus was easier and they were advancing. In the thirteenth century, they had already conquered almost all Muslim lands.

Almoràvits

1032 - 1144

Poderosos guerrers del nord d’Àfrica, eren nòmades berbers del Sàhara, que al segle XI fundaren la quarta dinastia del Marroc, i van reunificar al - Àndalus.

Powerful warriors from North Africa, they were Berber nomads from the Sahara, who founded the fourth dynasty of Morocco in the 11th century, and reunited Al-Andalus.

Almohades

1146 - 1232

Surgits del nord d’Àfrica, els Almohades van arribar l’any 1147 a la Península disposats a conquerir els regnes del nord. Y encara que finalment no van aconseguir tal objectiu, el seu caràcter extremadament guerrer i la seva religiositat van provocar el temor entre els reis cristians com fa segles no es recordava.

Emerging from North Africa, the Almohads arrived in 1147 on the Peninsula ready to conquer the northern realms. And although they finally did not achieve such an objective, their extremely warrior character and their religiousness provoked fear among Christian kings as it was not remembered for centuries.

Batalla de les Naves de Tolosa

1212

Els cristians van oblidar les seves dissensions de llinatge, els seus baralles territorials i van tenir un objectiu comú i per fi van vèncer als musulmans.
El 16 de juliol de 1212, la coalició cristiana formada per uns 70.000 soldats, encapçalada per Castella, va derrotar als 120.000 musulmans de l'imperi almohades al nord de la província de Jaén, al costat de Despeñaperros. Aquella victòria va marcar el declivi musulmà i inici de la fase final de la Reconquesta.
La guerra va succeir a les terres de les Naves de Tolosa.

Christians forgot their lineage dissensions, their territorial struggles and had a common goal and finally overcame Muslims.
On July 16, 1212, the Christian coalition formed by about 70,000 soldiers, headed by Castile, defeated the 120,000 Muslims of the Almohad empire in the north of the province of Jaén, next to Despeñaperros. That victory marked the Muslim decline and the beginning of the final phase of the Recapture.
The war happened in the lands of the Ships of Tolosa.

Regne de Granada

1238 - 1492

Amb el enfonsament de l’imperi almohade, Muḥammad ibn Našr s’independitza (1231) a Arjona. Després de diverses annexions, entrà (1235) a Granada i la convertí (1238) en capital d’un territori que s’estenia des de Tarifa a Almeria. Aquest regne, sota la dinastia nassarita, aconseguí de mantenir-se dos segles i mig gràcies a les seves característiques geogràfiques i a l’hàbil política diplomàtica dels governants; fou vassall de Castella-Lleó, aliat sovint amb els benimerins contra els castellans i àdhuc amb els catalans (tractat entre Muḥammad II i Jaume II, el 1302). Tant la debilitat interna com la unió peninsular assolida amb els Reis Catòlics en provocaren la fi (1492).

With the collapse of the Almohad empire, Muhammad ibn Našr became independent (1231) to Arjona. After several additions, he entered (1235) in Granada and converted (1238) into a capital of a territory that extended from Tarifa to Almería. This kingdom, under the Nazarene dynasty, managed to stay for two and a half centuries thanks to its geographical characteristics and the capable diplomatic politics of the rulers; He was a Castilian-Leon vassal, often associated with the Benimerins against the Castilians and even the Catalans (treated between Muhammad II and James II in 1302). Both the internal weakness and the peninsular union reached with the Catholic Monarchs led to the end (1492).

Conquesta de Granada

1482 - 1492

El 2 de gener de 1492, després de deu anys de guerra, les tropes dels Reis Catòlics entraven a Granada, l'últim estat islàmic de la península. El rei Nazarí, Boabdil, rendia la ciutat i negociava amb Gonzalo Fernández de Còrdova, el Gran Capità, les condicions de la capitulació. Així va desaparéixer l'últim reducte de poder musulmà a Espanya des d'aquell llunyà any de 711. La Reconquesta havia acabat. La unificació dels regnes espanyols era ja un fet; Navarra no trigaria a ser incorporada a la Corona.

On January 2, 1492, after ten years of war, the troops of the Catholic Monarchs entered Granada, the last Islamic state of the peninsula. King Nazarí, Boabdil, surrendered the city and negotiated with Gonzalo Fernández de Córdoba, the Great Captain, the conditions of capitulation. Thus the last redoubt of Muslim power in Spain disappeared from that distant year of 711. The Recapture was over. The unification of the Spanish kingdoms was already a fact; Navarra would not take to be incorporated into the Crown.