islam i alandaluz (ibai)

Events

naixement de mahoma

570

Muhàmmad o Mahoma[1] —de l'àrab محمد, Muḥammad ( ? i  escolteu-ne la pronunciació en àrab)— de nom complet Abu-l-Qàssim Muhàmmad ibn Abd-Al·lah ibn Abd-al-Múttalib ibn Haixim ibn Abd-Manaf ibn Qussayy —en àrab أبو القاسم محمد بن عبد الله بن عبد المطلب بن هاشم بن عبد مناف بن قصي, Abū l-Qāsim Muḥammad b. ʿAbd Allāh b. ʿAbd al-Muttalib b. Hāxim b. ʿAbd Manāf b. Quṣayy—, fou el fundador de l'islam. D'acord amb les biografies tradicionals musulmanes (anomenades sira en àrab), va néixer vers 570 a la Meca i morí el 8 de juny de 632 a Medina.[2] Els musulmans consideren Muhàmmad com el darrer profeta i missatger enviat per Déu (en àrab Al·là) per a restaurar de manera incorrupta i definitiva la fe original monoteista d'Adam, Noé, Abraham, Moisès, Jesús i altres profetes.[3][4][5][6] Alhora cap religiós, polític i militar, unificà Aràbia, la qual cosa va possibilitar les conquestes aràbigues i la creació dels posteriors imperis islàmics

islam i alandaluz

570 - 1492

Se conoce como al-Ándalus (en árabe clásico: الأندلس) al territorio de la península ibérica y de la Septimania bajo poder musulmán durante la Edad Media, entre los años 711 y 1492.Tras la conquista musulmana de la península ibérica.https://tse3.mm.bing.net/th?id=OIP.3isPgkMPBA2fxQPEMA-qiAEsDg&pid=15.1

hegira

622

L'hègira (de l'àrab, هجرة hijra, "exili", "ruptura", "separació", "emigració", també en el sentit de "ruptura de llaços") va ser la sortida dels primers companys de Mahoma de la Meca cap a l'oasi de Yathrib, antic nom de Medina. Aquest fet marca el naixement oficial de la comunitat musulmana (umma) i l'islam pren el primer dia de l'any lunar en què es va produir, el 16 de juliol del 622 com dia de l'inici del calendari musulmà.
Aquest esdeveniment va crear una ruptura fonamental amb la societat tal com era coneguda pels àrabs fins llavors. Mahoma va transformar un model social establert sobre els llaços de la sang (organització clànica), vers un model de comunitat de creients. En aquest nou model on tothom és germà, no és permès deixar en l'abandó el desproveït o el feble, com passava abans. Els clans poderosos de la Meca van fer el possible per eliminar aquesta nova proposició de societat que disminuïa el seu poder, però que era ben acceptada pels més febles

batalla de guadalupe

711

Olban,[1] el comte visigot de Septa (Ceuta), que governava sobre els berbers Gumara, vassalls dels visigots que s'havien sotmès als musulmans, va fer de mitjancer per obtenir la col·laboració de Mussa ibn Nussayr a favor d'un bàndol en les lluites civils entre els dos partits que es disputaven la corona visigoda Olban,[1] el comte visigot de Septa (Ceuta), que governava sobre els berbers Gumara, vassalls dels visigots que s'havien sotmès als musulmans, va fer de mitjancer per obtenir la col·laboració de Mussa ibn Nussayr a favor d'un bàndol en les lluites civils entre els dos partits que es disputaven la corona visigoda

emirat dependent de damasc

711 - 773

Mahoma, PROFETA DE L'ISLAM la religió islamica es creà a Arabia. Els seus habitants (caravaners, pastors i agricultors) vivien en tribus prop dels oasis. Eren Politeistes i peregrinaven a la Meca, on es la pedra sagrada Kaaba. Mahoma va Néixer a la Meca l'any
570 i quan tenia 40 anys, l'arcangel Gabriel li va Anunciar que ell era el nou profeta elegit per Al.La (Déu, en arab) per Predicar l'islam

derrota dels musulmans a poitiers

732

La Batalla de Tours (moltes vegades anomenada Batalla la tour, però que no s'ha de confondre amb la del 1356 i coneguda en el món àrab com Balat aix-Xuhadà (Calçada dels Màrtirs), va tenir lloc el 10 d'octubre de l'any 732 entre les forces comandades pel líder franc Carles Martell i un exèrcit islàmic comandat per l'emir Abd-ar-Rahman ibn Abd-Al·lah al-Ghafiqí a prop de la ciutat de Tours, a França. Durant la batalla, els francs derrotaren l'exèrcit islàmic i Al-Ghafiqí fou mort. Aquesta batalla aturà l'expansió cap al nord de l'islam des de la península Ibèrica i és considerada per molts historiadors com un esdeveniment d'importància macrohistòrica, pel fet que podria haver aturat la invasió d'Europa pels musulmans i preservat el cristianisme com la fe dominant durant un període en què l'islam estava arrasant les restes dels antics imperis romà i persa.

emirat independent de damasc

733 - 929

L'emirat de Qúrtuba o de Còrdova —en àrab إمارة قرطبة, imārat Qurṭuba— fou un emirat musulmà amb capital a Qúrtuba. Inicialment es tractà d'un valiat dependent del califat de Damasc (emirat dependent de Còrdova, de fet valiat de l'Àndalus), fins que el 756 els omeies, expulsats del califat, es van fer independents (emirat independent de Còrdova o emirat omeia de Còrdova).https://tse1.mm.bing.net/th?id=OIP.5Ig3RRM8zXcOoS0mDPUWUQDDEs&pid=15.1

els abbasides de bagdad derroten els omeneies de damasc

750

Els abbàssides (en àrab العباسيون, al-ʿabbāsiyyūn o بنو العباس, Banū al-ʿAbbās) foren una dinastia de califes que governà políticament i religiosa el món musulmà des del 750 fins al 1258, amb un prolongament a Egipte fins al 1517, quan el seu paper va ser assumit pel soldà de Turquia (Imperi Otomà).

abd-al-raman

929

Abd-ar-Rahman I ad-Dàkhil o Abd-ar-Rahman ibn Muàwiya ibn Hixam (731- 30 de setembre del 788) fou el primer emir omeia de Còrdova. El seu malnom ad-Dàkhil vol dir «l'Emigrant». Era fill de Muàwiya ibn Hixam.
Durant la persecució contra els omeies després de la batalla del riu Zab va poder fugir secretament a Palestina, i junt amb el seu llibert Badr se'n va anar cap a Egipte i després a Ifríquiya. Allí l'actitud hostil del governador Abd-ar-Rahman ibn Habib el va obligar a fugir al Magrib i va viure durant un temps a la regió de Tahart; després va demanar asil a la tribu berber dels miknasa i després als nafza a la costa mediterrània marroquina, basant-se en el fet que la seva mare era una captiva d'aquesta tribu

califat de cordova

929 - 1031

El califat de Còrdova, també conegut com a califat omeia de Còrdova o califat d'Occident, fou un califat proclamat per Abd al-Rahman III el 929, posant així fi a l'emirat independent instaurat per Abd-ar-Rahman I ad-Dàkhil el 756

regnes de taifes

1031 - 1200

Las taifas (en árabe: طائفةṭā'ifa, plural طوائف ṭawā'if , palabra que significa "bando" o "facción") fueron hasta treinta y nueve pequeños reinos (ملوك الطوائف) en que se dividió el califato de Córdoba después del derrocamiento del califa Hisham III (de la dinastía omeya) y la abolición del califato en 1031. Posteriormente, tras el debilitamiento de los almorávides y los almohades, surgieron los llamados segundos (1144 y 1170) y terceros reinos de taifas (siglo XIII). El origen de todas las dinastías de las taifas era extranjero, salvo el de los Banu Qasi y los Banu Harun, que era muladí

els turcs

1055

Mawla de Baha al-Dawla va pujar als més elevats rangs militars començant a destacar sota Djalal al-Dawla (1025-1044) en les guerres que aquest va tenir amb el seu nebot Abu Kalidjar i contra el ukàylides (Uqàylides o Banu Ukayl) de Mossul. Sota al-Malik al-Rahim Khusraw Firuz (1048-1055) va jugar un paper rellevant. Era època de lluites contínues, on les tropes turques de Bagdad no tenien disciplina i els sunnites i xiïtes lluitaven a la capital, a més de l'existència de pretendents buwàyhides, de les ambicions dels ukàylides i de l'existència de bandidatge a la regió tant d'àrabs com de kurds, tot complicat per la intervenció dels seljúcida Tughril Beg. Al-Basasiri va conquerir al-Anbar al ukàylida Kirwash (1050), i Bàssora al germà de Malik al-Rahim (1052); va combatre el bandidatge a Bawazidj (1054) i va donar suport al mazyàdida Dubays que estava sent atacat a al-Djamian (després al-Hilla) pels Banu Khafadja

arribada dels almoravits

1086

'arribada dels almoràvits
L'agressivitat dels reis cristians va atemorir els monarques islàmics,que es van adonar que ni pagant les paries podien detenir-ne l'afany agressor.Per defensar-se,van demanar auxili als guerrers d'un imperi islàmic del nord d'Àfrica:els almoràvits.Entre els anys 1086 i 1109 els exèrcits almoràvits van entrar diverses vegades a la Península i van derrotar els reis cristians ;així van aconseguir deturr l'avanç dels regnes cristians del nord a la fi del segle XI.Els reus cristians van poder conservar la ciutat de Toledo,però van haver d'abandonar València,que havia estat ocupat de l'any 1092 per Rodrigo Díaz de Vivar,anomenat el Cid Campeador.

arribada dels almohades

1146

Els almohades (1121-1269) (de l'àrab الموحدون al-muwaḥḥidūn, i.e. "els monoteistes" o "els unitaristes") eren un poble del nord d'Àfrica que el 1147 va ocupar i dominar bona part d'al-Àndalus. Foren un moviment religiós amb un fort influx amazic que va inspirar diversos estats a l'extrem occidental del món islàmic al segle XII. Conqueriren tot el nord d'Àfrica, fins a Egipte, i l'Àl-Andalus (1145-1146). Cal entendre per dinastia almohade la dels imams o califes que van dirigir el moviment (emparentats després del segon originant la dinastia mumínida) quan el moviment religiós esdevé també polític, mentre que les dinasties que van sortir a la seva ombra o del seu desmembrament, tot i quan van defensar la línia religiosa, són conegudes pels noms propis de cadascuna.

regne nassarita de granada

1200 - 1492

L'emirat, taifa o regne de Granada o Gharnata va ser un regne andalusí amb capital a Granada. El seu últim rei va ser Boabdil, qui va perdre el tron davant els Reis Catòlics el 2 de gener de 1492. Quan els àrabs van arribar a la península, existia ja en aquest lloc un assentament amb dues petites poblacions: Iliberis (Elvira) que avui es coneix com a Albaicín i Alcazaba, i Gharnata al pujol del davant, que era més aviat un barri d'Iliberis. Els àrabs van anomenar aquest lloc Gharnata al-Yahud (Granada dels Jueus).

conquesta de granada pels reis catolics

1492

La Guerra de Granada són el conjunt de campanyes militars que van tenir lloc a l'Emirat de Gharnata entre 1482 i 1492, durant el regnat dels Reis Catòlics, i que acabà amb les Capitulacions de Granada del rei Boabdil, que en el transcurs de la guerra havia oscil·lat entre l'aliança, el doble joc, la contemporització i l'enfrontament obert.

Durant els deu anys de guerra es va seguir un ritme estacional de campanyes, iniciades a la primavera i aturades durant l'hivern, i es veié afectat pels enfrontaments interns dins del bàndol musulmà, mentre que els cristians van saber integrar en una missió comuna els poders locals, la noblesa i el clergat castellans sota l'autoritat de l'emergent Monarquia Catòlica.