-
Use Cases
-
Resources
-
Pricing
801
% complete
Immediatament després de la conquesta carolíngia, als territoris pirinencs en poder dels francs, hom hi troba la menció d'uns districtes politicoadministratius -Pallars, Ribagorça, Urgell, Cerdanya, Barcelona, Girona, Osona, Empúries, Rosselló- que reben el nom de comtat, dins dels quals, com a subdivisió, hi existeixen d'altres circumscripcions menors, els pagi (pagus en singular), com, per exemple, Berga o el Vallespir.
801 - 1064
% complete
Els comtes de Barcelona foren els sobirans del Comtat de Barcelona i més tard, per reconeixement i extensió, del Principat de Catalunya, des del segle X fins al segle XVIII; posteriorment el títol l'ha ostentat el rei d'Espanya. El títol tingué caràcter sobirà fins a la mort de Carles II i l'arribada del primer Borbó Felip V, reconegut inicialment per les institucions catalanes,[1] però arran dels conflictes interns de la Guerra de Successió i la posterior abolició de les institucions i furs tradicionals catalans[2][3] convertí el títol de comte de Barcelona en un més dels que ostentarien els monarques espanyols. L'única excepció va ser el comte Joan de Borbó i Battenberg, que no va arribar a regnar mai i que ostentà el títol, tot i ser un títol unit a la figura del rei, fins a la seva mort el 1993, quan ja era rei el seu fill Joan Carles I, el qual va assumir el títol a la mort del seu pare.[4]
878
% complete
Els comtes de Barcelona foren els sobirans del Comtat de Barcelona i més tard, per reconeixement i extensió, del Principat de Catalunya, des del segle X fins al segle XVIII; posteriorment el títol l'ha ostentat el rei d'Espanya. El títol tingué caràcter sobirà fins a la mort de Carles II i l'arribada del primer Borbó Felip V, reconegut inicialment per les institucions catalanes,[1] però arran dels conflictes interns de la Guerra de Successió i la posterior abolició de les institucions i furs tradicionals catalans[2][3] convertí el títol de comte de Barcelona en un més dels que ostentarien els monarques espanyols
1035
% complete
Sant Quirze de Besora és un municipi de la comarca d'Osona, tot i que fins al 1989 pertanyia a la comarca del Ripollès. Pertany a la subcomarca del Bisaura, on n'és la població en cap. El municipi és a la vall del riu Ter al sector septentrional d'Osona, i les seves principals vies de comunicació són la carretera C-17, que uneix Barcelona i Puigcerdà, i la línia fèrria R3. Cap a l'est, Sant Quirze de Besora s'enllaça amb Santa Maria de Besora i Vidrà, d'on per camí forestal és possible d'arribar a la Garrotxa. A l'oest, s'enllaça amb el Lluçanès i el Berguedà. Al nord, s'enllaça amb el Ripollès. Antigament, la carretera C-17 (antiga N-152) creuava el poble de sud a nord. L'any 2003, s'inaugurà una variant per evitar creuar la població.
1064 - 1162
% complete
Immediatament després de la conquesta carolíngia, als territoris pirinencs en poder dels francs, hom hi troba la menció d'uns districtes politicoadministratius -Pallars, Ribagorça, Urgell, Cerdanya, Barcelona, Girona, Osona, Empúries, Rosselló- que reben el nom de comtat, dins dels quals, com a subdivisió, hi existeixen d'altres circumscripcions menors, els pagi (pagus en singular), com, per exemple, Berga o el Vallespir.
1076
% complete
Era fill de Ramon Berenguer I de Barcelona i d'Almodis de la Marca i germà, probablement bessó, de Berenguer Ramon II. El 1076, a la mort del seu pare, va rebre el comtat de Barcelona juntament amb el seu germà, ja que aquell no havia dividit l'herència. El seu sobrenom és deu a tenir una gran i espessa cabellera rossa. https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/c/cc/Ramon_Berenguer_II.jpg
1137
% complete
Ramon Berenguer IV dit "el Sant" (Barcelona, 1101-1102 - lou Borg Sant Dalmatz, 6 d'agost del 1162), fou comte de Barcelona, Girona, Osona, i Cerdanya (1131-1162), príncep d'Aragó i comte de Ribagorça (1137 - 1162) (en llatí, el 12 d'octubre de 1150: Ego Raymundus Berengarii, Dei gratia comes Barchinone, princeps Aragonum atque Illerde ac Dertuse marchio). A Provença, on fou regent, s'esmenta com a Ramon Berenguer III. http://galeon.com/medievo2/ramonberenIV_lit.jpg
1162
% complete
Fill primogènit de Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona i príncep d’Aragó, i de Peronella I d'Aragó. Ramon Berenguer IV, en el seu testament (1162), l’anomenà Ramon, però la seva mare Peronella, un any després, l’anomenà Alfons, probable concessió als aragonesos com a hereu directe d’Alfons I el Bataller. Mort Ramon Berenguer IV i publicat el seu testament a la ciutat d’Osca, Alfons heretà el reialme d’Aragó i el comtat de Barcelona; l’any següent la reina Peronella renuncià tots els possibles drets dinàstics sobre el regne d’Aragó i Alfons fou rei amb tots els drets hereditaris. http://www.medievalnumismatic.com/c/62-category_default/alfons-i-1162-1196.jpg
1162 - 1707
% complete
Corona d'Aragó (en aragonès: Corona d'Aragón, en llatí: Corona Aragonum; coneguda també per altres denominacions) fou el conjunt de territoris que estigueren sota la jurisdicció del rei d'Aragó[8] des del 1162 fins al 1715. Aquest conjunt territorial estigué format inicialment pel regne d'Aragó i el comtat de Barcelona, i malgrat que al llarg dels segles s'hi incorporaren altres territoris, el conjunt patrimonial d'Aragó i Barcelona restà sempre unit.
1213
% complete
Jaume el Conqueridor[1] (anomenat també Jaume I d'Aragó)[2] (Montpeller, Senyoria de Montpeller, 2 de febrer del 1208[3] - Alzira, Regne de València, 27 de juliol del 1276),[4] en occità i català antic: Jacme, en aragonès modern: Chaime,[5] en llatí, Jacobus, a 30 de març de 1251, Dei gratia rex Aragonum, Maioricarum et Valencie, comes Barchinone et Urgelli et dominus Montispessulani),[6] fou sobirà de la Corona d'Aragó amb els títols principals de rei d'Aragó, rei de Mallorca, rei de València, comte de Barcelona, comte d'Urgell, i senyor de Montpeller (1213-1276). Començà a regnar a l'edat de 10 anys assistit pel Consell Reial, regnà 58 anys i morí a l'edat de 68 anys.[7] Està enterrat al Reial Monestir de Santa Maria de Poblet. https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/thumb/2/29/Jaume_Mateu_-_James_I_the_Conqueror_-_Google_Art_Project.jpg/209px-Jaume_Mateu_-_James_I_the_Conqueror_-_Google_Art_Project.jpg
1291
% complete
Jaume el Just[1] (dit també Jaume II d'Aragó i Jaume II de Catalunya-Aragó[2]) en aragonès: Chaime;[3] en llatí: Jacobus.[4] (València, Regne de València, 10 d'agost del 1267 - Barcelona, Principat de Catalunya, 2 de novembre del 1327) fou sobirà de la Corona d'Aragó amb els títols principals de comte de Barcelona, rei d'Aragó i rei de València (1291-1327), i també rei de Sicília (1285-1296), rei de Mallorca (1291-1295) i rei de Sardenya (1324-1327). Per la pau d'Anagni (1295) el Sant Pare li concedí vitalíciament els títols honorífics de «senyaler, almirall i capità general de l'Església de Roma». https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/2/24/Chaime_II_d%27Arag%C3%B3n.jpg
1410
% complete
Martí l'Humà o l'Eclesiàstic (dit també Martí I d'Aragó i Martí I de Catalunya-Aragó) (Perpinyà, 29 de juliol de 1356 - Barcelona, 31 de maig de 1410)[1][2] va ser sobirà dels territoris de la Corona d'Aragó des de 1396 a 1410, adquirint altres títols posteriorment com el comtat d'Empúries (1402,1407), i a la mort del seu fill Martí el Jove el regne de Sicília (1409). La seva mort sense descendència masculina legítima va suposar la fi de la dinastia barcelonina i tot seguit un interregne fins a la fi del compromís de Casp que entronitzaria la dinastia Trastàmara en la figura de Ferran I. https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/thumb/f/f9/Mart%C3%ADn_I_de_Arag%C3%B3n.jpg/800px-Mart%C3%ADn_I_de_Arag%C3%B3n.jpg
1412
% complete
Ferran I d'Aragó, anomenat el d'Antequera, de Trastàmara, el Just i l'Honest (Medina del Campo, Castella, 27 de novembre de 1380 - Igualada, 2 d'abril de 1416), fou infant de Castella, i després rei d'Aragó, de València, de Mallorca, de Sicília, de Sardenya i (nominal) de Còrsega, duc (nominal) d'Atenes i de Neopàtria, comte de Barcelona, de Rosselló i de Cerdanya (1412[1] - 1416), i regent de Castella (1406 - 1416), on també ocupava els títols de senyor de Lara, duc de Peñafiel i comte de Mayorga, i (per matrimoni) els de comte d'Alburquerque i de Ledesma i senyor de Castro de Haro. Fou el primer monarca catalanoaragonès de la dinastia dels Trastàmara. http://lh4.ggpht.com/-u5Z26kltM_8/TIjym5tgE1I/AAAAAAAABEE/-GuVOGzRT6Y/Ferrando_I_de_Arag%2525C3%2525B3n.jpg?imgmax=640
1458
% complete
Joan II el Sense Fe,[1] dit també el Gran (Medina del Campo 1398 - Barcelona 1479), Rei d'Aragó, de València, de Mallorca, de Sicília (1458-1468) i de Navarra (1425-1479); Duc de Montblanc (1412-1458), i de Gandia (1433-1439) i (1461-1479); Comte de Barcelona (1458-1479) i de Ribagorça (1425-1458). https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/thumb/4/4b/Chuan_II_d%27Arag%C3%B3n.jpg/245px-Chuan_II_d%27Arag%C3%B3n.jpg
1479
% complete
Corona d'Aragó (en aragonès: Corona d'Aragón, en llatí: Corona Aragonum; coneguda també per altres denominacions) fou el conjunt de territoris que estigueren sota la jurisdicció del rei d'Aragó[8] des del 1162 fins al 1715. Aquest conjunt territorial estigué format inicialment pel regne d'Aragó i el comtat de Barcelona, i malgrat que al llarg dels segles s'hi incorporaren altres territoris, el conjunt patrimonial d'Aragó i Barcelona restà sempre unit. El seu naixement és fruit de la unió dinàstica sorgida pel matrimoni entre el comte de Barcelona Ramon Berenguer IV i la reina Peronella d'Aragó el 1137, que donaren en herència els seus territoris i títols al seu fill i successor comú, Alfons el Cast, primer rei d'Aragó i comte de Barcelona (1162[9]/1164).[10] L'estructuració política del conjunt territorial transcendí la unió dinàstica inicial i s'organitzà com una federació d'estats medievals,[1][2] (1319) respectant les singularitats de cada territori i desenvolupant-hi una estructura política equivalent i similar entre si: Corts, Generalitats i Constitucions,[1] coordinant la política exterior conjunta i convergint la diversitat dels estats en la figura unitària dels sobirans del Casal d'Aragó[11] del llinatge dels comtes de Barcelona,[12][13][14][15] la corona i el títol principal dels quals era ser reis d'AragóCorona d'Aragó (en aragonès: Corona d'Aragón, en llatí: Corona Aragonum; coneguda també per altres denominacions) fou el conjunt de territoris que estigueren sota la jurisdicció del rei d'Aragó[8] des del 1162 fins al 1715. Aquest conjunt territorial estigué format inicialment pel regne d'Aragó i el comtat de Barcelona, i malgrat que al llarg dels segles s'hi incorporaren altres territoris, el conjunt patrimonial d'Aragó i Barcelona restà sempre unit. El seu naixement és fruit de la unió dinàstica sorgida pel matrimoni entre el comte de Barcelona Ramon Berenguer IV i la reina Peronella d'Aragó el 1137, que donaren en herència els seus territoris i títols al seu fill i successor comú, Alfons el Cast, primer rei d'Aragó i comte de Barcelona (1162[9]/1164).[10] L'estructuració política del conjunt territorial transcendí la unió dinàstica inicial i s'organitzà com una federació d'estats medievals,[1][2] (1319) respectant les singularitats de cada territori i desenvolupant-hi una estructura política equivalent i similar entre si: Corts, Generalitats i Constitucions,[1] coordinant la política exterior conjunta i convergint la diversitat dels estats en la figura unitària dels sobirans del Casal d'Aragó[11] del llinatge dels comtes de Barcelona,[12][13][14][15] la corona i el títol principal dels quals era ser reis d'Aragó