comtats catalans a l´edat mitjana (alex angel)

Events

MARCA HISPANICA 801 - 1064

801 - 1064

Els comtes de Barcelona foren els sobirans del Comtat de Barcelona i més tard, per reconeixement i extensió, del Principat de Catalunya, des del segle X fins al segle XVIII; posteriorment el títol l'ha ostentat el rei d'Espanya. El títol tingué caràcter sobirà fins a la mort de Carles II i l'arribada del primer Borbó Felip V, reconegut inicialment per les institucions catalanes,[1] però arran dels conflictes interns de la Guerra de Successió i la posterior abolició de les institucions i furs tradicionals catalans[2][3] convertí el títol de comte de Barcelona en un més dels que ostentarien els monarques espanyols. L'única excepció va ser el comte Joan de Borbó i Battenberg, que no va arribar a regnar mai i que ostentà el títol, tot i ser un títol unit a la figura del rei, fins a la seva mort el 1993, quan ja era rei el seu fill Joan Carles I, el qual va assumir el títol a la mort del seu pare.[4]

BERÀ I 801

801

Immediatament després de la conquesta carolíngia, als territoris pirinencs en poder dels francs, hom hi troba la menció d'uns districtes politicoadministratius -Pallars, Ribagorça, Urgell, Cerdanya, Barcelona, Girona, Osona, Empúries, Rosselló- que reben el nom de comtat, dins dels quals, com a subdivisió, hi existeixen d'altres circumscripcions menors, els pagi (pagus en singular), com, per exemple, Berga o el Vallespir.

guifre I 878 (dinastia dels comtes de Barselona hereditaria

878

Els comtes de Barcelona foren els sobirans del Comtat de Barcelona i més tard, per reconeixement i extensió, del Principat de Catalunya, des del segle X fins al segle XVIII; posteriorment el títol l'ha ostentat el rei d'Espanya. El títol tingué caràcter sobirà fins a la mort de Carles II i l'arribada del primer Borbó Felip V, reconegut inicialment per les institucions catalanes,[1] però arran dels conflictes interns de la Guerra de Successió i la posterior abolició de les institucions i furs tradicionals catalans[2][3] convertí el títol de comte de Barcelona en un més dels que ostentarien els monarques espanyols

ermessenda de carcassona 1035

1035

Sant Quirze de Besora és un municipi de la comarca d'Osona, tot i que fins al 1989 pertanyia a la comarca del Ripollès. Pertany a la subcomarca del Bisaura, on n'és la població en cap. El municipi és a la vall del riu Ter al sector septentrional d'Osona, i les seves principals vies de comunicació són la carretera C-17, que uneix Barcelona i Puigcerdà, i la línia fèrria R3. Cap a l'est, Sant Quirze de Besora s'enllaça amb Santa Maria de Besora i Vidrà, d'on per camí forestal és possible d'arribar a la Garrotxa. A l'oest, s'enllaça amb el Lluçanès i el Berguedà. Al nord, s'enllaça amb el Ripollès. Antigament, la carretera C-17 (antiga N-152) creuava el poble de sud a nord. L'any 2003, s'inaugurà una variant per evitar creuar la població.

COMTATS CATALANS 1064 - 1162

1064 - 1162

Immediatament després de la conquesta carolíngia, als territoris pirinencs en poder dels francs, hom hi troba la menció d'uns districtes politicoadministratius -Pallars, Ribagorça, Urgell, Cerdanya, Barcelona, Girona, Osona, Empúries, Rosselló- que reben el nom de comtat, dins dels quals, com a subdivisió, hi existeixen d'altres circumscripcions menors, els pagi (pagus en singular), com, per exemple, Berga o el Vallespir.

RAMON BERENGUER II (cap d´estopes)

1076

Era fill de Ramon Berenguer I de Barcelona i d'Almodis de la Marca i germà, probablement bessó, de Berenguer Ramon II. El 1076, a la mort del seu pare, va rebre el comtat de Barcelona juntament amb el seu germà, ja que aquell no havia dividit l'herència. El seu sobrenom és deu a tenir una gran i espessa cabellera rossa.

RAMON BERENGUER IV

1137

Ramon Berenguer IV dit "el Sant" (Barcelona, 1101-1102 - lou Borg Sant Dalmatz, 6 d'agost del 1162), fou comte de Barcelona, Girona, Osona, i Cerdanya (1131-1162), príncep d'Aragó i comte de Ribagorça (1137 - 1162) (en llatí, el 12 d'octubre de 1150: Ego Raymundus Berengarii, Dei gratia comes Barchinone, princeps Aragonum atque Illerde ac Dertuse marchio). A Provença, on fou regent, s'esmenta com a Ramon Berenguer III.

CORONA CATALANO-ARAGONESA 1162 - 1707

1162 - 1707

Corona d'Aragó (en aragonès: Corona d'Aragón, en llatí: Corona Aragonum; coneguda també per altres denominacions) fou el conjunt de territoris que estigueren sota la jurisdicció del rei d'Aragó[8] des del 1162 fins al 1715. Aquest conjunt territorial estigué format inicialment pel regne d'Aragó i el comtat de Barcelona, i malgrat que al llarg dels segles s'hi incorporaren altres territoris, el conjunt patrimonial d'Aragó i Barcelona restà sempre unit.

ALFONS I

1162

Fill primogènit de Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona i príncep d’Aragó, i de Peronella I d'Aragó. Ramon Berenguer IV, en el seu testament (1162), l’anomenà Ramon, però la seva mare Peronella, un any després, l’anomenà Alfons, probable concessió als aragonesos com a hereu directe d’Alfons I el Bataller. Mort Ramon Berenguer IV i publicat el seu testament a la ciutat d’Osca, Alfons heretà el reialme d’Aragó i el comtat de Barcelona; l’any següent la reina Peronella renuncià tots els possibles drets dinàstics sobre el regne d’Aragó i Alfons fou rei amb tots els drets hereditaris.

JAUME I EL CONQUERIDOR

1213

Jaume el Conqueridor12,[4] en occità i català antic: Jacme, en aragonès modern: Chaime,[5] en llatí, Jacobus, a 30 de març de 1251, Dei gratia rex Aragonum, Maioricarum et Valencie, comes Barchinone et Urgelli et dominus Montispessulani),[6] fou sobirà de la Corona d'Aragó amb els títols principals de rei d'Aragó, rei de Mallorca, rei de València, comte de Barcelona, comte d'Urgell, i senyor de Montpeller (1213-1276). Començà a regnar a l'edat de 10 anys assistit pel Consell Reial, regnà 58 anys i morí a l'edat de 68 anys.[7] Està enterrat al Reial Monestir de Santa Maria de Poblet.

JAUME II

1291

Jaume el Just1 en aragonès: Chaime;[3] en llatí: Jacobus.4 fou sobirà de la Corona d'Aragó amb els títols principals de comte de Barcelona, rei d'Aragó i rei de València (1291-1327), i també rei de Sicília (1285-1296), rei de Mallorca (1291-1295) i rei de Sardenya (1324-1327). Per la pau d'Anagni (1295) el Sant Pare li concedí vitalíciament els títols honorífics de «senyaler, almirall i capità general de l'Església de Roma».

MARTÍ I

1410

Martí l'Humà o l'Eclesiàstic (dit també Martí I d'Aragó i Martí I de Catalunya-Aragó) (Perpinyà, 29 de juliol de 1356 - Barcelona, 31 de maig de 1410)[1][2] va ser sobirà dels territoris de la Corona d'Aragó des de 1396 a 1410, adquirint altres títols posteriorment com el comtat d'Empúries (1402,1407), i a la mort del seu fill Martí el Jove el regne de Sicília (1409). La seva mort sense descendència masculina legítima va suposar la fi de la dinastia barcelonina i tot seguit un interregne fins a la fi del compromís de Casp que entronitzaria la dinastia Trastàmara en la figura de Ferran I.

FERRAN I

1412

Ferran I d'Aragó, anomenat el d'Antequera, de Trastàmara, el Just i l'Honest (Medina del Campo, Castella, 27 de novembre de 1380 - Igualada, 2 d'abril de 1416), fou infant de Castella, i després rei d'Aragó, de València, de Mallorca, de Sicília, de Sardenya i (nominal) de Còrsega, duc (nominal) d'Atenes i de Neopàtria, comte de Barcelona, de Rosselló i de Cerdanya (1412[1] - 1416), i regent de Castella (1406 - 1416), on també ocupava els títols de senyor de Lara, duc de Peñafiel i comte de Mayorga, i (per matrimoni) els de comte d'Alburquerque i de Ledesma i senyor de Castro de Haro. Fou el primer monarca catalanoaragonès de la dinastia dels Trastàmara.

JOAN II

1458

Joan II el Sense Fe,[1] dit també el Gran (Medina del Campo 1398 - Barcelona 1479), Rei d'Aragó, de València, de Mallorca, de Sicília (1458-1468) i de Navarra (1425-1479); Duc de Montblanc (1412-1458), i de Gandia (1433-1439) i (1461-1479); Comte de Barcelona (1458-1479) i de Ribagorça (1425-1458).

FERRAN II (UNIÓ DE CORONA D´ARAGÓ I CASTELLA)

1479

Corona d'Aragó (en aragonès: Corona d'Aragón, en llatí: Corona Aragonum; coneguda també per altres denominacions) fou el conjunt de territoris que estigueren sota la jurisdicció del rei d'Aragó[8] des del 1162 fins al 1715. Aquest conjunt territorial estigué format inicialment pel regne d'Aragó i el comtat de Barcelona, i malgrat que al llarg dels segles s'hi incorporaren altres territoris, el conjunt patrimonial d'Aragó i Barcelona restà sempre unit. El seu naixement és fruit de la unió dinàstica sorgida pel matrimoni entre el comte de Barcelona Ramon Berenguer IV i la reina Peronella d'Aragó el 1137, que donaren en herència els seus territoris i títols al seu fill i successor comú, Alfons el Cast, primer rei d'Aragó i comte de Barcelona (1162[9]/1164).[10] L'estructuració política del conjunt territorial transcendí la unió dinàstica inicial i s'organitzà com una federació d'estats medievals,[1]2 respectant les singularitats de cada territori i desenvolupant-hi una estructura política equivalent i similar entre si: Corts, Generalitats i Constitucions,[1] coordinant la política exterior conjunta i convergint la diversitat dels estats en la figura unitària dels sobirans del Casal d'Aragó[11] del llinatge dels comtes de Barcelona,[12][13][14][15] la corona i el títol principal dels quals era ser reis d'AragóCorona d'Aragó (en aragonès: Corona d'Aragón, en llatí: Corona Aragonum; coneguda també per altres denominacions) fou el conjunt de territoris que estigueren sota la jurisdicció del rei d'Aragó[8] des del 1162 fins al 1715. Aquest conjunt territorial estigué format inicialment pel regne d'Aragó i el comtat de Barcelona, i malgrat que al llarg dels segles s'hi incorporaren altres territoris, el conjunt patrimonial d'Aragó i Barcelona restà sempre unit. El seu naixement és fruit de la unió dinàstica sorgida pel matrimoni entre el comte de Barcelona Ramon Berenguer IV i la reina Peronella d'Aragó el 1137, que donaren en herència els seus territoris i títols al seu fill i successor comú, Alfons el Cast, primer rei d'Aragó i comte de Barcelona (1162[9]/1164).[10] L'estructuració política del conjunt territorial transcendí la unió dinàstica inicial i s'organitzà com una federació d'estats medievals,[1]2 respectant les singularitats de cada territori i desenvolupant-hi una estructura política equivalent i similar entre si: Corts, Generalitats i Constitucions,[1] coordinant la política exterior conjunta i convergint la diversitat dels estats en la figura unitària dels sobirans del Casal d'Aragó[11] del llinatge dels comtes de Barcelona,[12][13][14][15] la corona i el títol principal dels quals era ser reis d'Aragó